Les persones amb discapacitat també són clients... i dels bons!


Fa més de vint anys, la tònica habitual quan un grup de persones amb discapacitat volia accedir a un bar, restaurant o local de festa, per dir alguns llocs d’oci, era el sorgiment d’alguna excusa perquè no entressin o marxessin com més aviat millor. Per ignorància, es temia que portessin a terme alguna malifeta, embrutessin o fessin coses que fes perdre diners o clientela. Alhora, les persones presents, els clients, mostraven en moltes ocasions raresa o cert rebuig cap a aquest col·lectiu. Val a dir que aquesta actitud era generalitzada a tota la societat i en la majoria dels contextos. Passats els anys i amb la maduresa social que en alguns aspectes anem adquirint, es va obrir un nou paradigma. Ara, tot i que no sempre, a molts negocis reben a les persones amb discapacitat amb plena normalitat, tot i que mai deixa d’existir un punt especial. La sensació, per tots aquells que acompanyem a aquestes persones, és que és el negoci el que està fent el favor a aquestes persones i les entitats, deixant-nos estar-hi.

Aquesta sensació que a vegades se’ns transmet és lògica si tenim en compte certs mites i tòpics històrics que encara arrosseguem. Per sort, ara el problema ja no és el rebuig cap a nosaltres, sinó la creença que les persones amb discapacitat no són un client més, sinó un client especial. I és aquí on radica l’error de la qüestió. Perquè aquestes persones mengen, beuen, dormen a hotels, veuen pel·lícules al cinema i gaudeixen d’activitats de tota mena de la mateixa manera que qualsevol altra persona. És a dir, són clients. Igual que la resta. L’única diferència és que ells necessiten suport. En concret, una altra persona per poder gaudir en plenitud de les diferents activitats. Per aquest motiu, sí són necessaris certs descomptes o accions econòmiques, ja que el preu d’una beguda per a ells és quatre cops el de la resta, pel fet que han de costejar l’acompanyament. Tret d’això, tot és idèntic a qualsevol altra persona que entra per la porta d’un negoci.

Per tant, convido la societat a canviar la mirada cap a les persones amb discapacitat intel·lectual i que quan entrin per la porta d’un establiment pensin, convençuts, que no els estan fent cap favor especial. En tot cas, el favor serà mutu, ja que aquest col·lectiu és un gran consumidor d’oci, també del de qualitat.

Per cert, aprofito per comentar dos aspectes molt importants per ajudar a enfortir la normalització bidireccional, la qual consisteix en el fet que les persones amb i sense discapacitat cada vegada s’apropin més i millor: interaccionar amb ells i no tant amb els monitors quan se’ls demani quelcom, i no sentir-se obligat a fer actes de gratuïtat cap a ells. Perquè, repeteixo: les persones amb discapacitat intel·lectual són clients. I dels bons. Tan bons que l’oci és part fonamental de la seva vida i del camí cap a la inclusió. En el cas que aquesta, algun dia, sigui possible.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

3.
Me ha gustado mucho como has planteado este artículo,tienes mucha razón en comentar cómo eran contemplados en el pasado las personas con discapacidad y como se les trata de igual a igual hoy en día.Ya era hora que se les diera su sitio digno en la sociedad que tan necesitada está de auténticos valores humanos .Mi hija tiene un restaurante hace doce años y desde luego está feliz cuando aparece un cliente sea más capacitado o menos,lo importante para ella es ofrecer a todos por igual un buen servicio y que quieran volver.
un saludo

  • 2
  • 0
Montserrat Peraire Sant Just Desvern
2.

Moltes gràcies Ludalia. Grans professionals i grans persones. No canvieu mai .

  • 1
  • 0
Matilde Barcelona
1.

Gran tasca la que feu dia a dia perquè els Ludalics i no Ludalics su passin molt bé... Gracies per ser com sou.. Felicitats !!!!

  • 2
  • 0

Comenta aquest article