'Pràctiques d'avaluació i informe en l'educació social o com fer visible allò quotidià'

Sota aquest suggestiu títol vaig poder participar fa uns mesos, aportant una ponència-conferència, en unes jornades de reflexió-formació, organitzades com a escola de tardor dels educadors i educadores socials gallecs, a Santiago de Compostel·la. En aquest espai vaig defensar algunes de les idees que aquí us resumeixo (i que si voleu conèixer en una extensió més ampla –a l'espera de la publicació del Llibre d'Actes-, així com la resta d'aportacions que es van fer en aquella escola, podeu trobar accedint a http://ceesg.vl159.dinaserver.com/users/ceesg/obxetos/escolaoutonopresentacions.pdf).

La meva aportació parteix d'una posició que no participa de la definició habitual de "l'educació social com a professió", sinó d'entendre-la com a disciplina pedagògica que actua generant escenaris on pugui produir-se el fet o acte educatiu. L'educador i l'educadora social, en la seva vessant d'aplicació social concreta (condicionada pels temps i espais d'aquesta aplicació) serien "els professionals".

Així mateix, i de manera alternativa a aquelles formulacions que defensen la intangibilitat de l'educació i en conseqüència la impossibilitat d'avaluació dels seus efectes, jo parteixo de la possibilitat i la necessitat de l'avaluació de l'acció socioeducativa de l'educació social. Una avaluació que ha d'estar centrada en els resultats de la nostra acció, com a educadors socials, dins d'uns escenaris de projectes dirigits a la millora de la qualitat de vida de las persones. Nosaltres avaluem projectes educatius i els seus resultats en les persones; NO avaluem les "persones".

La nostra pràctica professional està demanant en aquests moment, com a una urgent necessitat, configurar col·lectivament un model d'informe socio-educatiu al servei de les persones amb les quals establim la relació que possibilita l'acció socioeducativa. És a dir, NO al servei d'aquells (persones, institucions, etc...) que ens fan un encàrrec que, la major part de les vegades, està configurat sota el discurs del "control social" i de "gestió diferencial de les poblacions". Nosaltres hem de reclamar un espai i uns instruments distants del model imperant d'informe social, que en la seva formulació actual, està configurat com a un "dictamen realitzat per a ús d'una autoritat, del qual es derivarà la possibilitat d'una prestació o de l'exercici d'un dret". És a dir, generant processos de classificació que signifiquin als subjectes entrar en circuïts socials especials, per a categories de ciutadans diferenciats i desiguals.

Concomitant amb això està la necessitat d'articular, des d'una exigència i imperatiu ètic, una pràctica professional, una acció socioeducativa, basades en el respecte a la intimitat de les persones, actitud que s'ha de traslladar, transversalment, a totes les nostres actuacions i els nostres serveis. L'ús que fem de la informació a la que accedim de les persones (potser com a reflex de la pràctica generalitzada en l'àmbit de l'acció social), necessita d'una revisió en profunditat que separi nítidament "els casos" (i la seva projecció a efectes estadístics i sociològics) de "la identitat" de les persones, què en els sistemes actuals no resulten respectades (ni garantida la seva intimitat).

La pregunta que se'ns planteja doncs és la de si volem ser els professionals de l'informe o els de l'acció i el vincle educatiu? Jo us demanaria que abans de respondre, individualment i col·lectiva,  recordeu que: