Nois que despullen noies

Anava a escriure un article sobre un altre tema. Però, obro la informació del dia i em trobo amb l’aventura vital dels adolescents que han despullat digitalment les seves companyes adolescents. Penso en els nous (vells) reptes educatius de la societat virtual i digital, ara una mica més alterada amb els programes que, simplistament, hem anomenat intel·ligència artificial. M’endinso en les reflexions complexes a les quals em porta el fet. Però, no puc seguir en la reflexió seriosa perquè m’espanten les reaccions adultes que continuo llegint: tot torna a ser un problema de si és o no és un delicte contemplat al Codi Penal, de la impunitat que tenen els menors i, per acabar, un problema de masclisme.

La informació que tinc és limitada i periodística, amb la qual cosa no opinaré específicament sobre el fet (parcialment desconegut i parcialment construït com a problema mediàtic) sinó sobre les realitats que destapa i l’oblit sistemàtic de les respostes adequades. Òbviament, serà un breu apunt.

Comencem. Un grup d’adolescents ha estat capaç de dominar un programa de llenguatge generatiu complex i ho ha fet servir magistralment, mentre que els adults del seu voltant no tenien ni idea. Autoritats, pares i professorat continuen pensant que el problema són els mòbils i creuen que tot aquest univers no ajuda de res ni a educar ni a aprendre. Quan presentin un treball de recerca fet amb ‘ChatGPT’ com reaccionaran? Un fet: els adolescents capaços de generar aquestes imatges estan sols en territori totalment desconegut per als seus adults i, el que és pitjor, del que no volem saber res si no apareix un problema i només pensem a limitar el seu ús (amb el meravellós recurs de què són “menors”). Potser el fet hauria d’aprofitar-se per descobrir la realitat dels seus mons i ajudar-los a saber-se moure de manera humanitzada en el.

Un altre fet: les víctimes també són adolescents i estan dintre del cercle de relacions adolescents dels autors. I tenim una altra part de problema a resoldre: com fer que les noies víctimes pateixin menys, gestionin positivament l’incident i es vegin compensades d’alguna manera pels nois que han fet aquesta intromissió significativa i no volguda a les seves vides.

No ajuda gaire que la lectura del problema la facin les persones adultes que les envolten ni les autoritats. Sempre afegeixen problema al problema. Els continguts emocionals i les vivències d’alta intensitat que els adults posen no són els de les noies afectades i no ajuden gaire a gestionar la dificultat. Sembla que cap adult, considerat pròxim i positiu per elles, hagi pensat en descobrir el seu relat i escoltar les seves veritables preocupacions. Un exemple: per una noia descontenta amb el seu cos canviant què significa veure divulgada una imatge nua de com podria ser? Quan encara negocia amb el seu interior la vivència desconeguda de desitjar i ser desitjada? Tanmateix, la primera explicació la faran davant la policia amb paràmetres que res tindran a veure amb les seves veritables vivències.

Més fets: en una relació entre adolescents (potser entre adolescències diverses i enfrontades) un grup de nois no ha pensat en cap moment el dany que causa a un altre amb la seva conducta digital (tot i tenir probablement experiències de danys que els seus amics li han causat a les xarxes). Ningú sembla haver-lo educat en la necessitat de situar-se sempre en la pell de l’altre. Com descobríem a l’avaluar els primers programes de mediació en la justícia juvenil, no se senten responsables perquè no han descobert com se sent l’altre (conflicte emocional estructurant, li dèiem en aquell moment).

També, inevitablement, estem davant de personatges que a ritmes diferents i amb estimulacions externes potents, provinents de l’univers digital, estan endinsant-se en les seves complexes sexualitats. No sabem si el cos nu que li han posat a l’amiga és un desig de veure-la així o la projecció del seu caos o la forma de sexualitzar una relació o la concreció en el seu univers quotidià de què estan veient a la pantalla... I el problema que realment tenim no és el porno sinó que el porno sigui l’únic tutor del seu desenvolupament sexual, envoltats d’adults que, amb “pins” molt diversos, vulneren el seu dret a tenir adults propers que els acompanyin en el seu descobriment de l’amor.

Finalment, com que els nois han de descobrir i assumir la responsabilitat dels seus actes i les noies han de poder expressar el seu dolor i ser compensades, haurem de trobar una resolució útil del conflicte. Apartant els pares i mares que volen castic i els que sempre diuen que no és per tant (quan ho fa el seu fill), en una societat que només creu en el Codi Penal i vol que tot ho arreglin els jutges. Com que tot s’oblida, he de recordar que, fins i tot amb la destrossada llei penal juvenil que tenim, és obligatori cercar respostes abans que intervingui el jutge i cercar respostes que siguin útils per a l’adolescent.

Si posem en marxa mecanismes de mediació, conciliació, reparació... no serà gens complicat fer descobrir als autors el dolor que ignoraven (o volien ignorar) i a les víctimes les ximpleries amb els que sovint es mouen els seus companys nois. De passada, potser hauran d’escoltar de les seves companyes que estan boixos si pensen que, actuant així, algun dia elles els tindran en compte. Fins i tot podrien pactar que es donen per satisfetes si els nois fan una imatge nua amb la seva pròpia cara, sense muscles i un penis irrisori i que la pengen uns quants dies al seu Instagram. De passada, els uns i les altres, parlaran de sexualitat i s’ajudaran mútuament a aclarir-se.

Però, seguirem parlant dels nous delictes a posar en el Codi Penal i els vells càstigs, en lloc de considerar de debò quines són les persones que podrien fer possible tot el que acabo d’escriure.