Anar a teràpia


Anar a teràpia és molt important, ho dic sempre i ho seguiré dient el temps que faci falta. Anar a teràpia i que algú t’escolti, no com ho fan les amigues, que serveix, sinó amb una mirada professional i que et pugui orientar per poder-te treure pedres de la motxilla. 

Vaig començar a anar a teràpia d’adolescent, per A o per B, perquè totes hauríem d’anar a teràpia tinguem o no tinguem una problemàtica de salut mental. Encara que fos per buidar el pap, per poder esclatar amb algú que ens validi i que ens digui que allò que ens passa té solució, que no és la fi del món i que ens acompanyarà en aquest camí. 

Com si aprengués a caminar, recordo que després de mesos sense teràpia per motius que desconec, em van posar un nou psicòleg. I gràcies a ell estic descobrint els meus límits, però sobretot, potenciant les meves virtuts i adonant-me dels avenços que faig en molts aspectes. Abans no n’era conscient, abans no veia millores; però ara sí. I sé que part de l’èxit del procés és meu, però sense un bon acompanyament no ho hagués aconseguit; perquè no sentir-se jutjada a teràpia, que és un espai on ens traiem les capes més grans de vulnerabilitat de sobre, és molt i molt important. 

Connectar amb la professional és molt important. I si no, demanar un canvi. No passa res per demanar canvi, no s’enfadaran. Les persones canviem i no ens sentim igual de còmodes ara que fa dos anys. Però la confiança és primordial, perquè si no la teràpia pot ser contraproduent i acabar fent efecte rebot. 

Sembla que estigui parlant com si fos una professional del sector, però només parlo des de la pròpia experiència. Després de vuit mesos sense teràpia, ara ja en fa uns cinc que m’acompanya un professional amb qui podria tenir hores de xerrera i no cansar-me’n. He aconseguit no anar amb por a teràpia. No anar amb el cap cot, no reprimir-me les llàgrimes, mostrar-me vulnerable. He aconseguit dir que estic orgullosa de mi. He aconseguit sortir d’un pou, malgrat haver-me’n ficat en un altre. He aconseguit fer tangible el meu lema i posar la salut mental en primer terme. He aconseguit no sentir-me jutjada, i això per a mi és un gran pas. 

Entendre que prioritzar-nos és necessari, que no podem arribar a tot i que la salut mental és important és un deure que tenim com a societat. Entendre que per poder tenir unes sessions de teràpia de qualitat i amb regularitat no és bo haver-se de deixar el sou. Entendre que, sent sanitat pública, no pot passar un mes o més entre visita i visita. 

Gravar-nos a foc al cervell que la salut mental importa i que sense salut mental no hi ha salut completa. 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article