Segons explica la Sobunfu Somé1, a sa tribu, els Dagara de Burkina Faso, cada matí algú se t'acosta i et formula aquesta pregunta: Vas sentir alguna expressió tendra ahir? Si respons negativament o senzillament et quedes callat, aquesta persona es començarà a preocupar per tu i, si cal, mobilitzaran tota la comunitat per atacar el problema d'arrel. Consideren que no és una acció únicament altruista. Pensen que quan un component de la comunitat es troba malament, cal posar-hi remei abans que acabi afectant tota la comunitat.
Aquesta concepció de comunitat xoca amb el model individualista que tendeix a ser imperant com a mínim a la major part d'occident.
Potser aprofitant l'actual conjuntura econòmica és un bon moment per a fer una crida més a la meditació sobre si el model competitiu (en lloc de, per exemple, el col·laboratiu) ens ha portat al nivell somiat de felicitat.
La promesa del somni americà que vam començar a veure via TV a principis dels anys 702.
Precisament en aquella època, Erich Fromm3 ja argumentava que la modalitat existencial del tenir se suposa arrelada a la natura humana, i per tant la consideració que la persona és gandula, passiva i egoista per naturalesa. I de tal consideració es desprenia que la persona no tenia ganes de treballar ni de fer quelcom més si no era empesa per la possibilitat de guanys materials o per la por als càstigs: "Als ulls dels membres de moltes societats, ja sia passades com presents, el concepte d'un egoisme i d'una mandra innates apareixeria tan fantàstic com, ho és, per a nosaltres, l'afirmació del contrari".
I afirmava, per tant, que calia considerar també com a innata la modalitat existencial del ser en la que es troben les potencialitats de "donar expressió a les nostres facultats, ésser actius, tenir relacions socials, escapar de la cel·la de la presó de l'egoisme", així com els actes solidaris i de sacrifici pels altres.
Som prou concients de cap quina de les dues modalitats ens empeny el fet de tenir models d'àmplia i profunda influència com ara actualment les competicions esportives on, per exemple, no està mal vista una coça o un accidental cop de colze a la cara del jugador de l'equip contrari? Especialment si s'aconsegueix fer sense que l'àrbitre se n'adoni...
-
1Sobunfu E. Somé (1997) Enseñanzas africanas sobre el amor y la amistad. RBA Libros (Integral). Pàg: 53
2Un provocador article sobre aquest tema: El egoísmo como estímulo: interés propio y bien común
3Erich Fromm (1976) Tenir o ésser. Barcelona: Claret (1997). Pàg: 120
Una vegada més... ole tu!! :-)
sovint penso que les teves reflexions m'obren molt més a voler entendre aquest món, a estimar-lo, i recordar-me una vegada més que hem de fer feliços als altres. Ets un mestre, senyor Toni Olives. I tu, has rebut alguna expressió afectuosa avui?
Gràcies de nou, amic, pels petits despertars que comporta sempre la lectura dels teus opuscles.
Després d'això, l'únic que val, doncs, és apropiar-se de la pregunta formulada i pensar què faig jo per tal de fer sentir agraïment a alguna persona. Ho he fet avui? Ahir? Ho faré demà?
El canvi que vull veure al món comença per mi mateix (Gandhi).
El teu escrit possiblement el podem extrapolar a multitud de situacions o realitats amb les quals convivim. Com ara la immigració. Així que aquesta concepció de “tolerància” xoca amb el model individualista que tendeix a ser imperant com a mínim a la major part d'occident...
Tal i com apuntes, som prou conscients de la sovint contradicció amb nosaltres mateixos? Som prou conscients de quin model reproduïm?
En el meu cas, a vegades me n’adono de que al dialogar amb algú sembli que estigui dintre d’una competició i l’objectiu de la conversa, conscientment o no, sigui guanyar a l’altre amb els meus arguments i la meva suposada “veritat”, com si tindre la raó fos el més important.
Així, com en les competicions esportives, per exemple... sense voler o no, donem una coça a l´altre.
Potser ens caldria un àrbitre interior que ens avises de quan ho fem, un àrbitre que necessariament ens poses un mirall al davant i ens interpel•les a realitzar-nos aquest bonic interrogant que ens planteges:
- Vas sentir alguna expressió afectuosa ahir? I potser a la inversa...
- Vas ser capaç de mostrar alguna expressió afectuosa ahir?
No ho sé... però crec que si aquesta pregunta ens la fem sovint, ens podria portar de manera més conscient cap a una definició no merament teòrica de tolerància... i potser, cap a l’esperança d’un concepte de comunitat com el que ens exposes Toni.
Gràcies,
*Veure el següent enllaç: www.youtube.com/watch?v=zVRVuHFTnBk
Tenim una soga els peus i només és qüestió nostre que n'apretin el nus i ens arrosseguin amb ells..pels peus...
Personalment crec que per naturalesa no som ni egoistes ni competitius, que creem aquests mecanismes per autodefensa davant les nostres debilitats, i que la societat juga un paper molt important a l'hora de promocionar la gestió d'aquestes debilitats.
Per les circumstàncies que siguin hem arraconat l'estil social de la tribu, que portem dins, per potenciar i imitar l'estil americà, creat i superposat, pel treball de les nostres mancances.
I en comptes de encarar, aprendre i créixer de les nostres febleses, hem aprés a engreixar aquests mecanismes superposats.
Com a mare de dos fills que han triat ser esportistes, observo constantment la facilitat en que caiem en agressivitat competitiva dins el món de l'esport, oblidant l'aprenentatge d'una tècnica de joc, la qual acaba afectant a tot el grup que en forma part, ja sigui com a jugador o com a espectador.
En el món de l'esport potser és més fàcil pillar-nos, hi ha més provocació, però en el nostre dia a dia també podem observar la facilitat que ens pot incitar.
I com bé dius, Toni, a on arriba la nostra consciència?.
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari