Europa i les eleccions catalanes: l’opció indefugible

Ara mateix la Unió Europea s'està esquinçant per una banda davant els efectes combinats de la crisi econòmica a països com Grècia o Portugal, que fan perillar la supervivència de l'estat del benestar a casa nostra, mostrant-nos clarament quins principis manen a la UE, i per l'altre, davant l'arribada d'immigrants - exiliats procedents del Magrib i l'Àfrica subsahariana a les costes italianes, provocant un tsunami d'insolidaritat i cinisme entre els rics socis del club comunitari.

Aquestes darreres setmanes, Itàlia s'ha enfrontat amb França per no deixar passar els nouvinguts, posteriorment la Comissió valida la negativa francesa a que els permisos temporals atorgats pel govern Berlusconi no tinguin vigència, i finalment, Dinamarca fa saltar pels aires els acords Schengen de lliure circulació, posant  controls a les seves fronteres.

 Mentrestant,  tots – fins i tot els països més afectats per les arribades recents d'immigració irregular- miren cap a una altra banda o neguen el fet de l'abandó –fins a la mort- a alta mar d'una barca plena de persones que no son socorregudes per un vaixell de guerra de la OTAN, no fos el cas que no sabessin on descarregar aquesta complicada càrrega, com ja va passar fa uns anys amb un vaixell pesquer espanyol  que va descobrir com el somni europeu, de la unitat i dels principis humans universals no te plasmació real amb els  desheretats d'aquest món.

Més properament, al solar ibèric i en concret a Catalunya, les eleccions - municipals en aquesta ocasió- continuen posant al descobert la manca de tot principi ètic de certes forces polítiques davant el fet migratori i el desconcert i inseguretat de bona part de la resta de l'arc parlamentari.
Es pot afirmar que el racisme i la xenofòbia donen vots, aquí com a Europa, encara que el preu a pagar sigui comparable a un terratrèmol sota una central nuclear, i a la pèrdua de tota credibilitat ètica d'un sistema democràtic que permet certs fets que erosionen i posen en dubte la continuïtat de l' estabilitat social i els principis que –crèiem- sostenia el nostre model.

"Muchos lo piensan. Yo lo digo", " Primer els de casa", l'equiparació reiterada delinqüència- immigració,  o la – ja- famosa imatge d'unes adolescents saltant la corda amb burca... son alguns dels flashos que aquest dies han estat produint la campanya electoral.
Tot plegat és reflex de la manca de tot principi ètic davant la consecució del poder polític, i una mostra de xenofòbia i racisme a l'alçada del pitjor de l'extrema dreta europea.  Asseveracions com les descrites no son fruit d'una manca d'informació dels que les promouen, de la bona fe d'unes persones que defensen als ciutadans i lluiten contra la presumpta discriminació de l'autòcton... Són fruït premeditat d'una estratègia de terra cremada que incideix, fomenta i dóna segell de credibilitat a tots els fantasmes de la ciutadania davant la immigració, agreujats en uns moments de crisi galopant.

Però aquesta situació ve de lluny, i no fa sinó augmentar a cada contesa electoral. Des dels famosos campanars romànics que acabaven convertits en minarets, fins la no menys gràfica "Al món hi ha molta gana, però a Catalunya no hi cap tothom" d'altres moments de la trista història recent, fins la situació actual, no s'ha deixat d'experimentar què pot donar de si el filó "immigració",  afegint més llenya i gasolina a la foguera.

Com a trista característica reactiva, s'han anat consolidant polítiques  restrictives a nivell legislatiu i policial, l'establiment de  mesures il·legals de control dels padrons i   reagrupacions familiars, els canvis en certs barems per evitar que massa població immigrada accedís a certs recursos, el foment del binomi civisme - immigració, etc. escampant-se com taca d'oli unes praxis que tard o d'hora semblen donar la raó –d'una forma més subtil i menys demagògica- al mateix discurs de l'extrema dreta política.
Poc a poc s'ha anat reproduint arreu del món municipalista el més simplista mimetisme d'aquestes pràctiques, davant el temor que se'ls acusi de "bonisme", l'adjectiu de moda al nostre país des de les darreres eleccions autonòmiques, i que assenyala el pobre i perillós nivell de reflexió dominant.

El futur que s'està construint amb tanta demagògia, temor i frivolitat, no sembla que ens acabi portant a bon port, i com sempre a la història, patirà més qui menys recursos tingui, i aquest si que és un vaixell on hi podem trobar gent de tots colors, edats i nacionalitats.
Fins que no sapiguem veure i entendre la intrínseca unitat del vaixell, hi haurà qui voldrà omplir-se de poder a costa de les ignoràncies d'uns i dels egoismes d'altres.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article