Sobre la vinculació; o la relació professional amb l’altre (II)

Ufff... ara que portàvem uns dies tranquils, coi de nano! Què li costa deixar de fotre l’ase?
Quan pensava que podria trobar aquella “estona lliure” per començar a redactar aquells informes, alguna nova sol·licitud de PIRMI... em truca la tutora d’en Pere per dir-me que si durant el dia ha vist en Pere, ha sigut mirant per la finestra. Aquella per on s’hi pot veure el parc del costat de l’Institut.

Colló tiu.., sempre igual! L’estoneta que tinc lliure... s’acaba als dos minuts!! Què hi farem?! Ja ho trobarem més tard... espero.
Com que és una història que no conec massa... - amb la mare fa temps que ens veiem, però amb en Pere com a molt fa un parell de mesos – aprofito la jugada per allargar-me fins a casa seva, i amb la sort de trobar-hi algú que em vulgui obrir la porta, poder-lo enganxar per banda. No vull pressionar-lo massa, però sí que em tingui en mínima presència.

Primer pas... Assolit; la mare – sola -  m’obre la porta. En Pere no ha arribat encara...
“Buenos días Carmen.., que tal estamos? Venía porqué me acaban de telefonear de la escuela diciéndome que…
Em talla sense més i em comença a clavar un bombardeig verbal que.., buf! Però què li passa aquesta dona?!
Tinc sort, les claus ja sonen a la porta i la Carmen calla de cop... em mira mentre també va fent senyals al pany intentant fer-me entendre que en Pere ja està aquí...   
Bones, Pere, què tal et va? –

Doncs si ho dius per l’ Institut.., ara que ja no hi vaig em va de puta mare... De fet, no hi penso tornar.
Bona entrada xaval! Jajajaja...  Hòstia tu, seràs burro!! M’encanta que es vacil·li d’aquesta manera... tremola com una fulla però intenta mantenir-se físicament desafiant. El nano es mira la mare com si la volgués amenaçar però és capaç de controlar-se i evita fer-ho amb veu alta...


Tinc la intuïció  - potser me’n fio massa – que això de fer el paperet “d’homenet xungo” se li està fent molt difícil... El nano es mira la porta de la seva habitació mentre de reüll controla la de sortida... no m’hi vol aquí, i de fet, després de la xapa que m’ha clavat la mare... jo tampoc hi estic massa còmode.

Havent-li fet mig entendre que si no vull respectar-li el “seus espais”... que si ens hem de “posar tontos”.., també ho podem fer, miro de respectar-li aquest primer ensurt d’una visita sorpresa i deixar-li temps perquè es faci una mica la idea... En tot cas, i per damunt de tot, jo no tinc cap ganes de començar res amb la mare al seu davant...

Eh, Pere, abans que marxis.., sé que tens pressa i que no vols que m’estigui massa estona per aquí, però escolta’m un moment. Més enllà dels teus 15 anys, el rotllos legals, l’absentisme escolar i els seus protocols... Del que en facis de la teva vida, sincerament em sembla que em rellisca una mica... tu mateix, tu decideixes. Que no em vols parlar ara, perfecte, jo també tinc altra feina... bo i així, em sembla que t’estàs equivocant.
Ara em mira desconcertat, el xaval no es mou d’on s’està i em mira... m’aixeco, li allargo una de les “targetes de contacte” i m’acomiado.
Ens veiem un altra dia si vols, i sí, parlarem de l’ Institut. Torno a repetir-te que no em preocupa massa el que facis o deixis de fer, tu mateix saps el qui hi ha i si no, ja t’ho trobaràs. Que em vols veure, perfecte, que no, també. No et penso perseguir.., de mare ja en tens una. Simplement, em sembla que deixant els estudis és un molt bona manera per cagar-la... però en fi... tu mateix... Sobre la vinculació; o la relació professional amb l’altre (II)

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article