'Eh! Quan fem assemblea? Ja són les set!'

Educar en assemblea als CRAE

[Així s’expressava un dels infants del CRAE on treballo amb cara d’emprenyat –justificada–, quan criticava la negligència que cometíem en forma de retard; interpel·lava la nostra autoritat perquè la meva parella pedagògica i jo féssim el característic crit «ASSEMBLEA!». Sabia que després d’aquest crit –que deixa el centre amb un cert ambient de revolució social– ràpidament s’organitzaria el rebombori característic dels vespres de dimecres: sofàs amunt i avall, petites picabaralles per llegir els missatges de la bústia, propostes, crítiques i felicitacions d’última hora escrites amb lletra torta... I, per fi, tot a punt perquè comenci l’assemblea de grup. Un cop els sofàs ja són en cercle i tothom es troba degudament assegut, comencem l’assemblea. Som nou infants i dos educadors, en total onze participants. L’infant que exigia puntualitat ara es mostra satisfet pel seu èxit: nogensmenys, els èxits en els menors acollits en centres residencials no solen ser gaire sovintejats i, quan n’hi ha, s’han de gaudir: Avui porta a l’assemblea una proposta, dues crítiques i una felicitació.  ]

L’assemblea de grup representa per a molts infants i joves l’únic àmbit de participació col·lectiva real, on la seva opinió i paraula com a grup, i també com a subjectes, té sentit, és escoltada i recollida. Generalment, ni a les estructures escolars, ni en els àmbits esportius extraescolars, ni molt menys en els seus entorns familiars –si els tenen– poden gaudir d’un espai de debat, diàleg i decisió directa. Tampoc no solen ser gaire habituals les imatges d’assemblees ni de participació d’infants als programes televisius que s’emeten.

En aquest sentit, el fet de donar la paraula a un dels –probablement– col·lectius més vulnerables de la nostra societat  (els infants en situació de desemparament), d’estructurar un espai de presa de decisions on s’aprèn l’escolta cap a l’altre, la competència social o la consciència crítica fa de l’assemblea un mètode didàctic de primer ordre des de la perspectiva d’una pedagogia social crítica.

A la nostra assemblea de grup es parla de moltes coses: des de petits i grans conflictes entre els infants, debats relacionats amb l’actualitat, temes d’interès que els infants o els educadors plantegem, fins a propostes, crítiques o bé felicitacions que, a través d’una bústia que tenim permanentment a la biblioteca del centre, els infants durant la setmana desen  perquè després es llegeixin a l’assemblea, es comentin i debatin.
Així doncs, l’assemblea dins els centres educatius de menors tutelats representa una oportunitat pedagògica important, no només pels continguts que hi podem treballar sinó pel mètode. I el mètode –sovint– educa més que el contingut i per tant paga la pena mantenir-lo amb el màxim respecte i consideració, també com a eina d’aprenentatge. Als CRAE el com eduquem diu molt del què eduquem. La imatge que sovinteja de l’educador exigint a crits que els nens baixin el to de veu és un exemple quotidià i habitual en que obviem la metodologia i ens entreguem “a sang i foc” per assolir l’objectiu que volem aconseguir, per tots els mitjans. Cal anar amb compte perquè, com passa en l’exemple, podria esdevenir-se que el nostre mètode “espontani” o “de sentit comú” atemptés directament contra la nostra intenció educativa inicial.
Per tant, cal planificar amb molta cura també el com plantejar una assemblea, ja que crec que una assemblea ben dinamitzada, en la qual es faciliti la participació de tothom, on tots els membres puguin comunicar-se amb seguretat, on l’atenció i la participació es mantinguin durant tota l’assemblea, on es recullin setmana a setmana els interessos i les necessitats dels infants, produirà sens dubte uns aprenentatges de molta vàlua.

Tanco aquest article pel social.cat un dimecres, ara que ja tinc tots els infants dormint, o si més no fent-ho veure. L’escric amb el canell esquerra encara adolorit pel cop d’un mosso d’esquadra a la Plaça Catalunya, curiosament, intentant defensar una assemblea. Espero que l’infant que avui m’ha recriminat el retard de l’assemblea mai hagi de rebre cops de ningú per defensar la seva llibertat d’expressió.