Quan la presó esdevé un car forat negre

 La pregunta al voltant del sistema penitenciari hauria de ser 'i després, què?'. Però quan parlem de delicte i presó, sovint la víscera ens cega. Cada cop que estem sota l'impacte d'un delicte mediàtic, els discursos majoritaris a casa, al carrer o als mitjans ens aboquen a una mateixa recepta política: l'enduriment progressiu d'un Codi Penal que fa temps que no facilita la rehabilitació ni la reinserció de les persones que han delinquit.

La víscera col·lectiva guanya la raó, i això ens impedeix adonar-nos que continuem apostant per un cavall que no pot guanyar cap carrera. Volem sentir-nos segurs, però pressionem perquè s'adoptin mesures que no contribuiran a la nostra seguretat futura. Endurir les penes surt car, és insostenible –econòmicament i socialment— i no ens fa més segurs. 
 
És econòmicament car perquè el cost de tenir una persona empresonada és altíssim: segons diferents fonts, entre 65 i 80 €/dia, entre 24.000 i 28.000 €/any. Una sola persona. Cada any.
 
És socialment car perquè la major part d'aquests diners s'inverteixen en seguretat a curt termini (mantenir tancada la persona que ha delinquit) i es deixa en un pla residual la inversió en programes de rehabilitació i de reinserció que podrien facilitar la seva reincorporació social, amb la consegüent disminució de la reincidència que això comportaria.
 
Funcionem com si oblidéssim que les penes tenen data de caducitat i que, si no volem que la persona torni a delinquir, cal facilitar-li eines que li permetin desenvolupar la seva vida d'una manera diferent.
 
Hem portat el nostre sistema penitenciari al col·lapse. Hi ha contribuït, entre d'altres, l'eliminació, des de 1995, de la redempció de pena per treball o estudi, l'aposta pel compliment íntegre d'unes penes que són cada cop més llargues, la incorporació de nous delictes penats amb privació de llibertat (trànsit, violència de gènere...) i el menysteniment del paper que podrien oferir les entitats del tercer sector i el món empresarial de cara a facilitar la rehabilitació i la reinserció social. 
 
Treballar, estudiar o posar-se en tractament mentre s'està complint una pena en un centre penitenciari no eximeix del compliment de la pena, ni tan sols en part: qui ho faci hi passarà el mateix temps que un altre intern que ha rebutjat qualsevol compromís per formar-se, aprendre un ofici o posar-se en tractament. Això no incentiva el canvi i consolida el sistema penitenciari com a contenidor ple de temps perdut que no capacita per ser millor, ni per trobar un altre lloc a la societat que no sigui fora dels marges.
 
Tot i que som un dels països del nostre entorn amb un índex de criminalitat greu més baixos (pocs delictes contra la vida o la llibertat sexual), tenim una de les taxes d'encarceració més altes. Les presons s'omplen, de fet, per una hiperpenalització dels delictes de caràcter estructural derivats de problemes socioeconòmics (robatoris, tràfic de drogues...), que criminalitza la pobresa, la vulnerabilitat social i, en els darrers anys, part de la immigració.
 
La pena privativa de llibertat hauria de ser l'últim recurs i estar clarament orientada a la rehabilitació i la reinserció. L'ingrés a presó s'hauria de reservar a delictes greus, a reincidents, als que rebutgen complir mesures penals alternatives i als grans absents del nostre sistema penitenciari: aquelles persones que disposen de tants recursos i influència que solament la por a ingressar a presó pot aturar les seves activitats delictives (delictes financers, corrupció, tràfic d'influències, etc.).
 
Acompanyar les persones en un procés de rehabilitació i reinserció social requereix apostar per mesures penals alternatives i per la col·laboració compromesa entre l'Administració, les organitzacions del tercer sector social i el món empresarial.  Sortirà molt més barat i podrem respondre millor a la pregunta fonamental: 'i després, què?'.
 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Miquel Pongiluppi Pagès
2.

Molt bé, Eduard. Encara t'has quedat curt amb el cost econòmic anual per intern, a Catalunya: ja passa dels 30.000 €

Miquel

  • 0
  • 0
Joan Gener
1.
Hola!

Em sembla un article encertat, aparentment senzill, però amb prou decisió al darrera.

Com a ex-estudiant de criminologia i també d'educació social, ja apostaria per canviar la pregunta de: i durant, què? (durant una acció tipificada com a delicte, durant els processos d'exclusió que duen a delinquir, durant l'escriptura del Codi Penal, durant els judicis, etc...)

Em sembla encertada la idea de treure a la llum el que costa una persona interna. Només així part de la societat reaccionarà, perquè part de la societat és així: diner, diner i diner. Mentre, una altre continuarà encegada.....i la resta persistirà amb els discursos que qüestionen els resultats d'un sistema penal que no s'escapa del capitalisme ni d'una democràcia feble.

Salut

  • 1
  • 0

Comenta aquest article