Invisibles, invisibles, invisibles

Són les 18h del dissabte dia 10 de setembre. Ens trobem tots a la plaça Jacinto Benavente, Madrid, fa una calor un xic angoixant, l'ambient és òptim, les persones que assistim a la convocatòria de la V Marxa de visibilitat de la diversitat funcional compartim salutacions, rialles, abraçades… Estem una estona esperant a que s'iniciï la Marxa, comencem a repartir el manifest, els primers que el reben són la Policia Nacional, ho accepten però amb restriccions, només un exemplar.  Entre d'altres diu així: 

Ciutadania sense condicions per les persones discriminades per la seva diversitat funcional (discapacitat):
 
"Más de treinta años después de la constitución del Estado de derecho que proclama la Igualdad y la Libertad, los ciudadanos con diversidad funcional siguen privados de los derechos fundamentales, segregados y estigmatizados como dis-capacitados y relegados a un estatus de dis-ciudadanos (…). Queremos que el Estado haga efectiva la promesa de que a todas las personas les serían garantizados los inalienables derechos a la vida, la libertad, la justicia, la igualdad." S'exigeix que es faci efectiu l'exercici dels drets humans de les persones discriminades per la seva diversitat funcional, l'autodeterminació, la desinstitucionalització, l'assistència personal, l'escola per tots, el disseny per a tots i l'accessibilitat universal, la visibilitat en la pantalla, la desmedicalització, la igualtat d'oportunitats i, en definitiva, el respecte i drets humans.
 
Aquestes no són peticions de caritat sinó exigències de compliment dels drets humans. Poder sortir de casa quan hom vulgui, poder comprar als establiments sense barreres, poder relacionar-se amb els altres lliurament, poder decidir on viure i amb qui viure, poder tenir parella, poder tenir una sexualitat, poder tenir fills, poder sortir de nit amb els amics, poder decidir optar on vols treballar, poder anar al wc en els establiments públics, poder decidir on vols anar de vacances i amb qui... En definitiva poder VIURE i no SOBREVIURE…  d'això va aquest tema. I si ara fem l'exercici de pensar que una persona negra no pot sortir de casa sempre que vol per raó del seu color de pell, no pot anar a comprar als establiments que vol per raó del seu color de pell, no pot relacionar-se amb qui vol per raó del seu color de pell, no pot decidir on vol viure ni amb qui vol viure per raó del seu color de pell... De ben segur convindrem en afirmar que aquesta persona està discriminada per raó de la seva diferència i que, en el seu cas, s'incompleixen els drets humans. I si és així de clar i evident en aquest cas, què és el que fa que per alguns sigui tant difícil entendre que les persones amb diversitat funcional estan discriminades per raó de la seva diferència corporal? D'un en direm que és objecte del racisme més ferotge i  de l'altra en direm que ha de fer rehabilitació per millorar la seves capacitats. "Les persones, en el més recòndit del nostre subconscient, podem arribar a considerar com a normal o legítim que una persona a-normal discapacitada i/o dependent resti empresonada a la seva llar, sigui maltractada o directament avortada pels seus progenitors. La massa social tolera, s'insolidaritza amb el seus conciutadans. Aquestes situacions són les que fan vulnerables a unes determinades persones. La falta de complicitat entre ciutadans comporta que moltes situacions d'injustícia social perdurin i ens condueixin a la fragmentació social” (Roser Ros)
 
I davant de tot això, polítics i periodistes tenen el privilegi de decidir si aquesta situació és o no és important, posar-ho a la capçalera de les seves agendes, posar-ho en portada als diaris. I sovint decideixen que NO ÉS IMPORTANT, potser també fruit del seu subconscient recòndit que considera normals aquestes situacions de discriminació. Així doncs, si ens atenem a la invisibilització vergonyosa que la premsa ha imposat a aquesta V Marxa queda palès que la vulneració de drets d'una part de la ciutadania no és, avui, suficientment important. Ni tant sols, es considera aquesta situació, com UNA GREU VULNERACIÓ SISTEMÀTICA DELS DRETS HUMANS, com una greu vulneració de la Convenció Europea dels Drets de les persones amb discapacitat.
 
...va arribant gent progressivament fins que som un nombre considerable ocupant la plaça, comencem a desfilar, al ritme de la batukada que ens acompanya, cantem, ballem, reivindiquem, ens fem visibles. Globus, crits, alegria manifesta per un acte d'orgull, consciencia política… I entre tota la multitud Pilar Bardem ens acompanya fins al final, llegeix el manifest, aplaudiments i crits. Ens acomiadem amb una dansa integrada, ara ja són les 21h. Han passat tres hores des de l'inici. La policia no es va poder esperar al final de l'acte per obrir el trànsit. Ni un dia, ni un únic dia a l'any les autoritats tenen una actitud respectuosa. Pilar Bardem ho diu per megafonia, la resta aplaudim. Al dia següent, res de tota aquesta jornada surt a la premsa. pels mitjans de comunicació, invisibiltzats, alguns continuen decidint què és i què no és important. I mentrestant, altres seguiran sense poder sortir de casa quan vulguin, sense poder comprar en bona part dels establiments, sense poder relacionar-se amb els altres lliurament,  sense poder decidir on viure i amb qui viure...sense poder, en definitiva VIURE i no SOBREVIURE. I si alguns invisibilitzen, altres silencien, altres giren l'esquena, altres trepitgen els drets més fonamentals, algunes de les persones implicades en aquesta lluita seguiran treballant, seguiran desfilant, seguiran reivindicant per la igualtat i llibertat de totes les persones. Seguiran treballant per a que sigui possible VIURE i no SOBREVIURE sigui quina sigui la nostra condició corporal o funcional. És a dir, ho seguiran fent per TU i no només per ELLS.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Dona no estàndard
1.
"La vieja potencia de la muerte, en la cual se simbolizaba el poder soberano, se halla ahora cuidadosamente recubierto por la administración de los cuerpos y la gestión calculadora de la vida". A Madrid demanàvem el retorn de la potencia de la vida, encarnada en la manca de control: dels cossos, de les paraules, del coneixement, de les institucions. Perquè la vida, per ser humana, ha de ser autònoma i, per a ser-ho, ha de reconèixer-se com a interdependent dels altre i, de nou, per a aconseguir-ho, ha de recolzar-se en el tú-a-tú, no en les regles "des de dalt" que les eliminen.
Molt d'acord amb tú, Assun, de nou, dones el poder i la parula, el coneixement per a potenciar l'impuls vital enfront al mortal.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article