Les altres dades del progrés

La classe política no fa servir gaire indicadors d'aquest tipus per valorar el benestar d'un país. Tant els partits de govern com de l'oposició prefereixen barallar-se amb els índexs d'atur, d'inflació o del PIB i es tiren els plats pel cap quan interpreten el dèficit públic o la capacitat d'endeutament de l'administració. 
 

La prioritat és la creació de llocs de feina i el sanejament de les arques generals. D'acord! Però darrere les grans xifres n'hi ha de menys divulgades que també mesuren la qualitat de vida general. No ens oblidem que un programa televisiu sense subtitular representa la negació de quelcom bàsic: el dret a la informació de les persones sordes, amb discapacitat auditiva o hipoacústiques.
 

Així doncs, ¿com hem d'interpretar aquestes dades? O bé l'augment de programació en llengua de signes per a sords que ha passat de 763 a 1.650 hores del 2009 al 2010?  La resposta és clara: la línia cap amunt del progrés ─encara insuficient─ és constant. El creixement, acompanyat de les inversions oportunes, ha de ser imparable. La situació actual és molt millorable, però els avenços legals han de caminar cap a la fita utòpica de l'accessibilitat universal. La Llei general de la comunicació audiovisual preveu que un 90% de la programació serà subtitulada l'any 2013 a les televisions públiques amb 10 hores a la setmana en llengua de signes i 10 hores setmanals audiodescrites cada canal. I després, el tren seguirà el seu viatge encara més lluny.
 

Una línia de progrés que no s'atura mai. Queda molta feina per fer, però els trams de vies s'aniran allargant més i més. Des d'una concepció progressista o de sentit comú de l'Estat del Benestar només es pot entendre així. Els indicadors no empitjoren ni estan sotmesos al mercat. Cada dia hi haurà més accessibilitat, sí o sí. De la mateixa manera que abans no teníem electricitat ni calefacció a les cases i ara sí; o que antigament es rentava la roba a mà i ara no. 
 

El discurs pervers de la crisi ens farà creure que els guanys socials no podran créixer per manca de diners i per la fatalitat de les retallades. És cert que la creació i destrucció de feina o la generació de riquesa depèn de si les vaques són grasses o magres. Però si de veritat volem ser competitius i solidaris no renunciarem ni a la rentadora, ni a l'escola, ni als hospitals ni a molts més subtítols a la televisió. Tant si estem conjunturalment a l'atur com si no.