Sobre la dignitat

Viure una vida digna ha estat el somni de centenars de generacions des que les relacions comercials (econòmiques) van substituir a la solidaritat i l'altruisme com a base de les relacions socials, fa uns 10000 anys. I encara que aquesta revolució sociocultural ( i econòmica) va generar dinàmiques poderoses de creixement, i en menor mesura de desenvolupament, també en aquest canvi rau l'origen de la fractura dual de les societats entre aquells "pocs" que ho posseïen tot i els "molts" que no posseïen res: no tenien ni nom, ni cap altra cosa, només fam.
 
Aquesta configuració social ha estat l'escenari d'innombrables lluites, revoltes, reclamacions, revolucions, etc., il·luminades totes elles per l'esperança d'una vida digna, objectiu motor de les forces socials que no s'aturen davant de res.
 
Els moviments revolucionaris del segle XIX, un cop constatat que les propostes burgeses eren només un "treu-te per posar-me jo", representen en aquest sentit una de les propostes més creïbles i factibles de subvertir aquest ordre de coses i de superar aquesta fractura indigna de la humanitat. Abans, en el lideratge d'altres propostes redemptores similars, l'església havia fracassat ja dues vegades en termes històrics (primer amb els processos d'institucionalització i de posada al servei dels poderosos que s'inicia en el Baix Imperi Romà i més tard amb la Reforma i Contrareforma). La burgesia per la seva part, havia instrumentalitzat a finals del XVIII el poble en benefici propi espoliant els resultats d'un moviment popular extraordinari. Sí que és veritat que la revolució burgesa havia fet entrar al món en una nova era en la qual s'afirmava: que "el pillatge ja no seria la base dels processos d'acumulació "(encara que després es veuria que la guerra com a recurs d'enriquiment ràpid, tampoc havia desaparegut del tot i assistirem a una reguitzell de conflictes d'altíssima intensitat fins a mitjans segle XX);  i que els principis democràtics serien i actuarien com a la base d'un sistema social sustentat en els mercats. Però el que van viure "realment" milions de persones va ser un procés de pauperització encara més indigne que els anteriors. Aquest va ser el "caldo de cultiu" dels moviments i de les revolucions obreres del XIX i principis del XX, que tindran en Rússia i en Xina els seus principals exponents.
 
L'occident, cultural i econòmic, desenvolupa com a resposta a aquests moviments un sistema basat en el pacte social, inaugurat a l´Alemanya Bisckmariana, que portarà al desenvolupament després de la II Guerra Mundial dels anomenats " Estats del Benestar", estats que no són cap altra cosa diferent al resultat d'un pacte "de dignitat": un pacte per fer possible que la vida de tots els ciutadans i les ciutadanes d´un país-territori-unió, etc. es desenvolupi en uns estàndards mínims de dignitat, és a dir, que no es produeixin situacions que signifiquin la possibilitat que algú passi o pateixi situacions de necessitat. Per això, el sistema procedeix a redistribucions de la riquesa social d'aquest espai mitjançant polítiques fiscals progressives on posa més qui més té. Dit d'una altra manera, el sistema no es modifica, tan sols es corregeix: continuen havent-hi rics i pobres, però no situacions de vida indigna.
 
Aquest acord o pacte social comença a fer aigües a finals dels 80, en el que coneixem com  l'ascens en l'àmbit polític del "neoliberalisme" ( o del fenomen "neocon": Tatcher, Reagan, etc…), coincidint amb l'entrada en els càrrecs directius i de govern de les empreses de gestors tècnics (els qui, cal no oblidar-ho, ni eren ni són aquells que havien protagonitzat el pacte social), que recuperen, uns des de la política i altres des del tècnic, la mirada deïficada del mercat i dels seus suposats mecanismes tècnics d´autoregulació.
 
Socialment s'obre així, a finals dels 80, un període d´indefinició i d´incerteses, la societat postmoderna que alguns han anomenat "societat líquida" (Bauman), la dels gestors, o del "home flexible" (Sennett), que en els següents 20 anys anirà posant les bases de la crisi que esclatarà a finals de la primera dècada del nou segle XXI.
 
Una crisi financera? Una crisi de deute? O una crisi de dignitat?
 
Potser tot això, i més, al mateix temps.
 
El que sembla estar en joc és, una altra vegada, la primacia de les persones, de la humanitat, sobre els mercats i sobre els tècnics. La primacia de la política sobre l'economia. Com pot ser que per salvar a aquells bancs als quals els seus "gestors" han portat a la ruïna, es posin a la venda o hipotequin països sencers i durant diverses generacions? On queda la dignitat de les persones que s'havia pactat socialment a finals del XIX? 
 
Com d'aviat se'ns obliden alguns passatges de la nostra història!
 
Quan parlem del moviment dels "indignats" no només fem referència al malestar que la manca de govern d'aquesta situació està evidenciant, és a dir, a la indignació que resulta evident. Estem parlant també de "indignitat", de la ruptura d'aquest acord que impedia que hi hagués grans capes de la població vivint situacions indignes. I trencar ara,a inicis del segle XXI, el pacte social de dignitat que es va construir a finals del XIX, comporta unes responsabilitats i unes conseqüències de projecció històrica incalculables. 
 
El que s'està fent (no sé si conscientment, però em temo que sí), és treure la dignitat a les persones.
 
I això, abans o després, passa factura en forma de revolta. O de revolució.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Carles Marc
3.
Bon dia Carlos!!! Molt de gust llegir-te!!

Com sempre, una anàlisi molt lúcida la teva, i molt apropiats els comentaris dels companys.

Tanmateix, de tot el què s'ha dit, trobo a faltar un element que no ha sortit encara i que crec que és important, ja que a ell acaben arribant la majoria dels analistes sobre la crisi. És una crisi de valors i, jo diria, fins i tot, una crisi d'essència humana.

Crec que l'home no ha entès la seva essència col·lectiva, la seva naturalesa interdependent, la seva interconnectivitat, que l'excés d'individualisme ens acaba portant a on hem arribat.

Jo ja fa temps que penso que, davant crisis de manca de recursos per a una població nombrosa, tradicionalment s'han ofert diverses solucions: Aconseguir més recursos o matèries primeres allà on s'aconsegueixin trobar-ne; traslladar una part de la població alllò on hagi noves oportunitats d'establir-se (migració); aconseguir noves tecnologies més productives; conflictes que portin a la supervivència del més fort; o un millor repartiment dels recursos disponibles, a través de la imposició de límits per amunt i per avall, de l'economia del decreixement i, sobretot, de l'extensió d'un nou sistema de valors. Lamentablement, crec que només la fallada de les anteriors, portarà a la última..

Des del punt de vista de la cultura predominant, se'ns ha fet entendre que la vida és una lluita i que la solució consisteix en superar els adversaris, mitjançant la competitivitat. Hem de començar a canviar el paradigma i a divulgar exemples de superació de les dificultats a través de la col·laboració.

Se'ns ha dit que estem preparats per fer la guerra, però no se'ns ha dit que, com a qüestió d'elecció vital, també estem preparats per fer les paus.

Naturalment, aquesta mena de valors no serà fàcil que s'estenguin. Però si hi ha algun moment històric propici per a què això s'esdevingui és l'actual, ja que aquest tipus de canvis no es donen quan no hi ha necessitat, i és evident que ara n'hi ha.

Conec un autor que en parla d'això, en Vicenç Martínez Guzmán, de la Universitat Jaume I de Castelló, que és Doctor en Filosofia per a fer les paus, i parla d'una nova mentalitat de fer-nos les coses, els uns als altres, partint del cristianisme, i de Kant, tenint en compte les aportacions del feminisme, dels estudis del desenvolupament i del estudis postcolonials (i naturalment de Galtung)

El què més m'agrada, és que no només critica, sinó que també proposa, a partir del reconeixement mutu, i de com ens fem els uns als altres les coses.

Possiblement, és d'ingenus pretendre que això arribi als que ara manen i dirigeixen.. ..Però si aconseguíssim divulgar i estendre aquesta mena de valors entre la població, qui sap si no arribaria un moment en què, podríem crear una societat en la que els que quedarien exclosos potser serien ells i els seus valors, i es podrien veure en la necessitat de canviar i afegir-se a la majoria..

Dit d'una altra manera: crec que la humanitat és com gotes d'aigua en un mar o un oceà: no es pot entendre el mar sense totes i cadascuna de les seves gotes que el formen. De tant en tant, poden sortir bombolles. Però haurà d'arribar algun dia la comprensió de què el què dóna la seva naturalesa al mar, són les gotes, no pas les bombolles..




  • 0
  • 0
Virgínia Ferrer
2.
La dignitat vindrà en femení?
Hola Carles amic,

enhorabona per l'article... en aquests temps costa robar un tros de temps per a l'anàlisi i la reflexió...gràcies ja que ens ajudes a pensar millor... de tota manera, jo afegiria també una dimensió que no has presentat... tot això que ens fas recordar, ha vingut,(també amb molta complicitat i consentiment femení)de caps pensants i mans executores fonamentalment masculines al llarg de tots aquests segles. Anomenes 3 crisis? Jo afegiria la 4ta; la crisi de la dominació masculina, de l'androcentrisme, del patriarcat que ha portat el planeta i llurs habitants a una situació de catàstrofes. No podem desvincular de l'anàlisi de la crisi i la seva història, la dimensió de gènere; no podem deixar de pensar la violència d'aquesta crisi sense relacionar-la amb aquesta cobdícia inesgotable de molts homes poderosos; necessitat de dominar l'altre;separar les accions dels sentiments i valors; aquest instint testosterònic i culturalment reforçat molt violent que necessita validar-se un cop i un altre en tots els àmbits de la vida a través de la superioritat i la destrucció aliena; aquest imperatiu masculí de conquesta, de depredació, d'explotació, de luxuria i corrupció; de fer la guerra, sense límits... ahir va ser el dia contra la violència de gènere... no sols aquesta violència fereix i mata cossos de dones i infants, aquesta violència de gènere, aquesta violència masclista impregna el més íntim del nostre mode de producció, mode de consum, mode de relació des del model economic capitalista neoliberal i des de les conductes irresponsables, immorals i corruptes de llurs líders (la gran majoria homes o dones masculinitazdes, economistes sense ànima, banquers usurers, polítics sense ètica, homes de negocis bruts,tècnics i buròcrates que sols treballen amb papers i no amb persones, investigadors mercenaris,sindicalistes traidors, gestors deshonestos ... que ens estan destruint, còmplices de la indignitat d'aquesta altra guerra, aquest cop econòmica i social. Però mai podràn destruir la dignitat de les nostres consciències.
Crec que la sortida de la crisi passa també per la construcció d'una nova masculinitat en tots els àmbits de la vida,l'economia, la societat i donant pas a que la feminització de la política i l'economia ens reconcilii com a persones.

En el Diario de Córdoba, surt la següent notícia:

Un estudio llevado a cabo por la Universidad de Columbia ha demostrado que las empresas con mujeres en su dirección obtienen mejores resultados económicos. Muchas otras investigaciones contemplan un "estilo femenino de gestión" que se aprecia más efectivo que el estilo de gestión asociado a los hombres. Las mujeres tendemos a dirigir de un modo más participativo y proporcionamos diversidad de perspectivas, experiencias vitales y capacidades para resolver problemas que al parecer contribuye al éxito económico de las empresas.

La rectora de una universidad islandesa ha manifestado que "para salir de la actual crisis hay que abandonar viejos valores y maneras de hacer las cosas y reemplazarlos por valores femeninos". Islandia es el país con el porcentaje más alto de mujeres con empleo, y ahora en situación de crisis ha llamado a sus directivas a subir al primer escalafón, a la toma de decisiones e invertir el modelo económico imperante. Un sistema de inversiones realizado bajo un exceso de testosterona que ha demostrado no ser sostenible primando las ganancias inmediatas, el dinero fácil por encima de los intereses generales y que está uniendo a las mujeres bajo el grito "mujeres islandesas a limpiar el desorden masculino".

Al otro lado, en los países más pobres las organizaciones de ayuda al desarrollo priman las ayudas a las mujeres porque saben desde hace mucho tiempo que ellas son las mejores sostenedoras de los sistemas productivos locales y del mantenimiento de la población en su conjunto.

Ahora con la crisis evidenciamos mejor que no podemos mantener la preponderancia de las visiones y modos de hacer masculinos en la inmensa mayoría de los centros económicos, en sus órganos y consejos de dirección. Podríamos tal vez iniciar una gestión mejorada de la economía, dirigida no por las mujeres solas, pero guiada por un concepto más femenino de la vida. Pensar más a largo plazo, trabajar más en equipo y tomar en cuenta no solo la cuenta de resultados, sino valores más amplios, como el bienestar de la sociedad en su conjunto.

Ya saben: mientras más mujeres, más ganancias para todos. No es solo una cuestión ética o estética. Es una opción inteligente para tiempos de crisis, para escenarios de cambios.


* Anabel Carrillo: Empresaria y presidenta del Consejo Social UCO

www.diariocordoba.com/noticias/opinion/mas-mujeres-mas-ganancias-para-todos_439742.html

En
el nostre recent estudi Managgend (2011)http://managgend.blogspot.com/ (UB/ICD/ASODAME/BPW)del que penjarem en el blog en breu un resum guia dels resultats més significatius, hem volgut profunditzar en els factors que expliquen perquè i com molts estudis internacionals conclouen sobre la millor gestió econòmica de les dones directives. Així nosaltres hem trobat com a resultat principal que són les dones altes directives de grans empreses les que, a Catalunya, mostren competències, habilitats, valors, actituds, perpepcions, conductes i creences per a una direcció transformadora a les organitzacions, i són les que presenten amb èxit un estil de gestió amb creixement i beneficis sostenibles, direcció menys agressiva, innovadores i preocupades per la qualitat, amb menys riscos que orientant les empreses no sols a beneficis sinó a persones i a valors... (Vuere article sobre Managgend a El Periódico) managgend.blogspot.com/2011/11/eva-peruga-escriu-sobre-lestudi.html.

Però
la premsa està ocultant aquesta perspectiva alternativa a la crisi. La majoria d'analistes crítics no van per ací. Com a exemple en el recent llibre de Vicenç Navarro, Torres y Garzón "Hay alternativas", en cap moment s'incorpora aquesta anàlisi positiu de gènere sobre els orígens de la crisi ni la seva contribució possible a les alternatives.. ans al contrari, ...sols es cita a les dones des de l'agreujament de la discriminació, l'augment de la pobresa i fent palés el dèficit femení en la crisi, i es valora la força de treball femenina que s'està perdent... en cap moment Navarro et al aborden la necessitat de feminitzar els models econòmics, de gestió, de direccíó organitzacional, ....de la vida...com a sortida ètica i valenta de la crisi...
...eppur si muove.... yes we (she) can...
Abraçada
Virgínia Ferrer
  • 0
  • 0
Daniel Martínez Sánchez
1.
Saluts,

Potser estem vivint una etapa en on a les persones ja no se les reconeix la seva vàlua.
On ja s'ha deixat de confiar en el potencial dels essers humans i les decisions, es prenen en funció d'altres valors tals com la eficiència, rendiment i la competitivitat.
Es possible que estem a una societat on la constitució i els drets humans no siguin més que paper mullat i la justícia social s’hagi tornat un mite per aquells que poden fer negoci ignorant-les.
Es podria dir que anem cap a un moment de la història on la concentració del poder es més gran que mai i on la quotidianitat de les nostres vides passa a ser objecte mercat.
Inclús podríem dir que encara alguns creuen en el creixement econòmic sostenible per detriment del decreixement social de valors i la contínua fractura social i fragilitat social que s' esdevé fruit d'aquest.

Però això no es nou, i per alguns sempre ha estat un bon negoci...

En paraules de Martin Miemoller (1892-1984)

"Primer van agafar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era comunista.
Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.
Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.
Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.
I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar."

Continuem caminant cap a una societat fragmentada per posicionaments ideològics i d'altres que ens fa perdre perspectiva de qui som, com som i cap a on volem anar i en moltes ocasions releguem el nostre poder d’actuació en terceres persones per tal de que s’encarreguin del que es millor per tots i totes.

Fins quan durarà la broma? Fins quan continuarem dormint?

No som números, no som menys, no som impassibles ni submisos, no sem objectes ni titelles, no se’ns pot fer ballar al son de la música dels altres, no volem un món així i ho hem de deixar clar.

Les seves eines de desensibilització massiva i els seus posicionaments no faran mai que renunciem a allò que no ens poden treure ni donar, la nostra DIGNITAT i afecte per la vida i les persones. Ens poden enganyar un dia, inclús poden enganyar a moltes persones, però no es pot enganyar a tothom per sempre.


Una abraçada a tots i totes.
  • 0
  • 0

Comenta aquest article