Violències invisibles

 Quan escoltem històries sobre dones que pateixen o han patit maltractament en la parella, dones que ja han estat víctimes de la violència masclista amb un efecte visible en les seves vides –perquè han estat agredides físicament i psicològicament—, és probable que molta gent pensi que la violència és només això. Però crec que cal donar un pas enrere per poder entendre que la violència que pateixen aquestes dones ve de més lluny: té uns orígens en el nostre imaginari, en com ens hem identificat amb uns papers que, més enllà de resultar constrictius i limitadors, si se segueixen al peu de la lletra creen patiment i malaltia.
El contacte amb aquestes històries de vida tant colpidores i tant similars, amb certs elements recurrents, posa de manifest que hi ha quelcom que transcendeix les qüestions personals, individuals. No pot ser que hi hagi tantes dones patint depressió (el doble que homes), abusant de psicofàrmacs, patint fibromiàlgies i altres malalties cròniques o autoimmunes, i que això no estigui lligat a quelcom que va més enllà de les biografies d'aquestes dones.
 
Un dels temes omnipresent en el relat de les dones és la culpa: el sentiment de ser una mateixa la responsable del malestar dels altres, i fins i tot d'haver generat en la parella la ira que ha portat a l'agressió. És aquesta una culpa fabricada socialment, en certa manera, perquè les dones continuïn acceptant l'inacceptable? És una culpa alimentada amb les paraules del maltractador, que recita un discurs ja existent en l'imaginari social i que a les dones els ressona perquè s'hi identifiquen?
 
L'home que maltracta amplifica un discurs que està fora i amb el qual les dones ens hem constituït, ens hem identificat.  Això genera una ambivalència de voler alliberar-se, però al mateix temps sentir-se reconeguda i valorada com a "bona dona", i és a partir d'aquesta ambivalència que nosaltres podem començar a treballar. A partir d'aquest malestar podem iniciar amb aquestes dones un procés d'autoreconeixement, d'autoreflexió, d'autorespecte i de descobriment; una escolta dels sentiments i desitjos que han estat enterrats, arraconats, deixats de banda per afavorir els desitjos de l'altre, per apaivagar la culpa de no ser l'ésser perfecte desitjat i desitjable per a l'altre.
 
També tots els ideals de l'amor romàntic, la responsabilitat de fer que tot rutlli en la relació, és la càrrega que moltes dones arrosseguen a un preu tan alt, que arriba a la pròpia degradació davant de l'altre, de la conformitat amb el que l'altre vol que ella sigui. No és estrany, tenint en compte com ens hem arribat a identificar amb la imatge de les dones com a objecte que sovint veiem als mitjans de comunicació, a la publicitat o al cinema. 
 
Per evitar la conformitat amb aquesta pressió per ser el que l'altre vol i aconseguir, així, que ens acceptin, estimin i reconeguin, cal inhibir la ràbia... Una altra emoció proscrita en les dones, quelcom que no es poden permetre expressar perquè no els està socialment permesa; i aquesta ràbia continguda esdevé un tipus d'autoagressió, o s'expressa en forma d'indefensió, autoreplegament, impotència.
 
Que diferent seria poder canalitzar aquesta ràbia per poder dir no, per posar límits, per demanar respecte, per desidentificar-se amb aquests models de dona objecte o conformada.
 
Em sembla fonamental entendre que aquest patiment individual de moltes dones va molt lligat a aquest context, on hi ha una violència simbòlica que va fent un pòsit i creant les condicions necessàries perquè les altres violències, més esfereïdores, siguin possibles.
En aquest sentit, és molt important visibilitzar que la violència vers les dones va molt més enllà de les imatges que ens mostren els mitjans de comunicació de la dona colpejada o assassinada. S'ha de remarcar el fet que existeixen altres violències, de les quals no es parla als mitjans de comunicació de masses, que constitueixen la base per a les violències de caire físic i masclista.
 
Situar la violència de gènere només al nivell de les agressions físiques ens protegeix de qüestionaments més profunds sobre la forma en què hem construït no només les nostres identitats de gènere, sinó també les nostres formes de relació. Les relacions de poder generitzades han acabat essent tant normalitzades que passen a ser de sentit comú, fins al punt que de vegades s'expliquen situacions pròpies de la nostra cultura com a fruit d'un ordre suposadament natural. 
 
Cal visibilitzar que la violència de gènere va molt lligada a la manera com ens conformem com a homes i dones, així com a la vulnerabilitat en què es posiciona socialment moltes dones. El qüestionament de les relacions de gènere tal i com les entenem actualment serà fonamental, doncs, per tal de ser capaços d'aprofundir en la comprensió del fenomen de la violència de gènere. 
 
Aquesta violència simbòlica es manifesta com un procés tan insidiós i invisible que s'impregna en els cossos, en les emocions, en els desitjos i en els comportaments. Visibilitzar la violència d‘aquest imaginari social –carregat de mites que delimiten el conjunt d'atribucions, normes i prohibicions sobre el que implica ser una dona i el que implica ser un home— és fonamental per començar a combatre-la. Tot aquest procés es construeix d'una forma tan dissimulada que semblaria que, en realitat, fossin les pròpies dones i homes els qui escollissin lliurement encarnar aquests models normatius masculins i femenins, ignorant així la pressió emocional, social i cultural sota la qual es configuren i normalitzen. 
 
És aquest un dels motius pels quals sovint resulta complicat traçar una frontera entre les relacions que violenten i les que no ho fan. El que pretenem transmetre és que les agressions físiques vers les dones que, per desgràcia, veiem amb tanta freqüència als mitjans de comunicació, són només una part d'un fenomen més subtil i complex, i que caldria tractar-les més aviat com una continuïtat difícil de percebre, de la qual aquestes agressions són només "la punta de l'iceberg".
 
D'altra banda, també hem d'admetre que és igualment complicat traçar la frontera entre les normes que són acceptades lliurement i les que ho són fruit d'aquesta anomenada violència simbòlica. Algunes teòriques, com Judith Butler (1990, 1993, 1997), intenten explicar-nos el sotmetiment a aquesta violència simbòlica en el mateix procés de creixement i conformació de la persona, on es treu profit del desig de reconeixement i d'estima amb el qual venim al món. És a dir, el preu que s'ha de pagar per poder ser, per tenir existència social.
 
Aquesta és la tasca que considerem imprescindible per aturar la violència:  fer visible aquesta altra violència que penetra en els cossos i els afectes, constituint persones vulnerables a la violència degut a la seva adscripció a identitats normatives, que tenen com a teló de fons la ideologia patriarcal. Creiem fonamental poder anar deconstruïnt aquesta violència més subtil i invisible que fa violentables les dones. Aquesta possibilitat de qüestionament restitueix un espai provisional i limitat de llibertat, i obre l'esperança a imaginar noves formes de ser que deixin més espai per a identitats més flexibles des d'on viure els desitjos sense por. Nous models de ser que se sostinguin en aquest joc d'equil·librismes que és la vida, oberts a ser recomposats de nou quan se'ns facin estrets i limitadors, sense que això no suposi cap amenaça per a l'altre. 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Susanna Tres
2.

Molt clar i entenedor. Una perspectiva a tenir sempre present quan contemplem el patiment humà.

Una abraçada,

Susanna

  • 0
  • 0
Alba Puigdollers
1.

Moltes gràcies Imma,
m'ha agradat molt la teva refelxió i capacitat de visibilitzar la violència, els micromasclismes tan arrelats i acceptats socialment.
Em sembla un text molt recomanable, si em permets el difondré a companys/es :)

Espero que seguiu treballant com sempre
Una abraçada ben forta,

  • 0
  • 0

Comenta aquest article