Sobre models hegemònics o la construcció d'alternatives: les narratives del jo

"-Carlos, ¿estás de broma o has perdido tus facultades mentales con tanto cubalitro? –Le preguntó. Como Carlos tardaba en responder el mismo profesor sacó su conclusión. –Lo que has perdido es el juicio, estás condenado".  

 

Sí Carlos, en aquesta societat has "perdido el juicio y por lo tanto estás condenado". Condemnat la resta dels teus dies com a subjecte alienat, condemnat a viure als marges de tot allò que representa la racionalitat moderna. Condemnat pels normalismes i l'hegemonia dels subjectes, aquell qui ha perdut el seny, aquell a qui construïm sobre la fragilitat del que simbolitza la "no-raó".

 

Una construcció de la "no-raó" que en ocasions no contempla altres explicacions o models que no siguin els purament biomèdics (un dels exemples podria situar-se en el neokrapelinisme). Parlem doncs de discursos o explicacions als quals la ciència positivista ha atorgat, com a característiques gairebé innates, els poders de la veritat absoluta i de la generalització a tots els nivells. És en aquest sentit que es contribueix a una significació i una representació de la "no-raó" la qual obvia i passa de puntetes per la construcció del propi patiment i les narratives d'un mateix. Ens referim doncs, a la condemna del patiment, aquella que et porta, sense opció de retorn, a la condemna social i comunitària, al tancament d'un mateix, a la reclusió de la "no-raó".

 

Parlem doncs, de la "naturalització" en clau biològica, per part d'algunes psiquiatries, del patiment humà, un excés de biologització que intenta per tots els mitjans, desprendre's i deixar en l'oblit aquelles parcel·les que es refereixen a allò social, històric i cultural. 

 

Explicacions pre-socials, atemporals, pre-històriques i pre-culturals pel que fa al patiment humà que intenten en moltes ocasions reconvertir les narratives d'un mateix. Una narrativa del patiment que esdevé totalment subjectiva, però que constantment i en ocasions de manera molt subtil, és reconduïda cap a aquelles interpretacions i explicacions biomèdiques, sota un llenguatge impersonal i totalment hegemònic.

L'hegemonia del patiment humà, la metacultura global, l'abús de la nosologia psiquiàtrica, models explicatius generalistes i pre-socials, determinats únicament pels manuals de diagnòstic i els interessos de les industries farmacèutiques. Una hegemonia del patiment, que tal i com explica Angel Martínez en el seu article " La mercantilización de los estados de ánimo. El consumo de antidepresivos y las nuevas biopolíticas de las aflicciones" , prové de les biopolítiques del capitalisme, el qual aposta per les representacions naturalitzadores del patiment i de les afliccions humanes.

 

En definitiva, models biomèdics hegemònics que acaben penetrant i calant en les capes més populars on les explicacions del malestar tenen a veure amb desajustos bioquímics. Una resposta al patiment que no contempla la importància de les subjectivitats i per tant de les narratives i significats del propi jo, condemnant de forma determinista aquell que biològicament té algun desajust. On la condemna pren sentit com a tal i s'impregna de tot el seu significat quan, precisament, s'obvia la parcel·la d'allò social i es tanca al subjecte en explicacions biològiques i "naturalistes". D'aquesta manera l'aflicció o el malestar son reduïts a situacions "pre-socials" i per tant a contextos i realitats de neurotransmissors i sinapsis. El pacient, aquell altre tant llunyà, a qui anem construint sota diferents perspectives, models o explicacions ja ha quedat cosificat i desocialitzat, per evitar d'aquesta manera, qualsevol interpretació sobre el malestar i la seva relació amb allò social.

 

La condemna social  i cultural, en un context on, com en la realitat de "Gattaca", el subjecte és un constructe purament biològic, la discriminació es construeix de la suposada imperfecció dels gens i on els subjectes formen part d'una categoria social en funció de la seva base biològica. La fàbrica del subjecte modern, el control que imposa allò "bio" sobre la perfecció, aquell ideal de subjecte genèticament perfecte que condemna i rebutja la vulnerabilitat que posseeix tot ésser humà, controlant i exercint el poder sobre el cos, la ment i les seves afliccions.