Passat el temps cal reconèixer, sense pal·liatius, l'enorme importància social d'aquesta iniciativa legislativa que va introduir un important "paquet" de drets socials que, complementant els drets a la salut, l'educació i els sistema de pensions, posava Espanya en uns nivells de protecció social en la línia dels països més avançats de la Unió Europea i consolidava el model d'Estat del Benestar.
Però independentment de la discussió sobre el cost econòmic d'aquesta iniciativa i els possibles retorns, el difícil encaix legal respecte a competències exclusives de les comunitats autònomes en matèria de serveis socials, la difícil microgestió de la llei o les oportunes o oportunistes veus crítiques a la llei que s'alcen des de l'actual situació de crisi econòmica i social; hom té en l'actualitat la sensació que es tracta d'una llei una mica extemporània. És a dir, que després de gairebé deu anys de debats per part de diferents governs, va veure la llum en els últims estertors d'un món encara de certeses. Un món que s'està o s'ha transformat d'una forma sobtada, accelerada i irreversible en un món nou ple d'incerteses i de consciència dels riscos. Un món diferent on és el propi model de l'Estat del Benestar el que està en crisi, i amb ell els models que sustenten els seus pilars: salut, educació, serveis socials i pensions.
La LAPAD va ser una llei que malgrat el seu títol, va tenir poca consideració en relació a l'autonomia personal, una llei assistencialista per atendre les persones en situació de dependència però que no va incorporar el paradigma de la Clasificación Internacional del Funcionamiento, de la Discapacidad i de la Salud de la Organización Mundial de la Salud (OMS-2001), ni la filosofia de la Convención Internacional de las Naciones Unidas sobre los derechos de las personas con discapacidad (2006) i, per tant, desenvolupant serveis i prestacions de dret (productes de suport, adaptacions de l'habitatge, mobilitat, assistent personal, etc.) que facilitin a les persones amb discapacitat eines que ajudin a la realització de projectes de vida personals exercint la seva autonomia personal. La llei va ser realitzada amb pensament antic sense ser capaços, tots plegats, de llegir els canvis sociològics que s'estaven produint.
Coincideixo amb diferents pensadors contemporanis com ara Bauman, Innierarity, Beck o Subirats, entre d'altres, en que el benestar social és cada vegada menys una reivindicació global com una demanda personal articulada al voltant de la vida quotidiana i que les polítiques socials de nova generació, tot i continuar lluitant per evitar les desigualtats, la promoció de la cohesió social i la protecció social i solidaria davant de les situacions de vulnerabilitat i infortuni, ho han de fer evitant l'homogeneïtat i reconeixent la diversitat i l'autonomia de la persona i per tant reclamant una major responsabilitat individual i de participació en la comunitat.
És aquest el context, on s'hauran de revisar els models de la salut, de l'educació i dels serveis socials. Probablement envers models no tan "garantistes" sinó de més responsabilitat col·lectiva i individual, de més llibertat i per tant assumint més risc.
Entendre que allò que anomenem "públic" no és literalment equivalent a les institucions sinó a "l'interès comú", a la "cosa comuna", hom comença a dubtar si cal mantenir les dicotomies: àmbit públic i societat civil; públic i privat o si, en canvi, allò realment desitjable és que en aquest espai hi participin tots aquells actors responsables i interessats en "el comú" des de les entitats del tercer sector, uns nous moviments associatius menys burocràtics i interessats en la participació, fins el propi sector "privat" a través de fórmules de cooperació i "partenariat".
* LAPAD: Ley 39/2006 de promoción de la Autonomía Personal y Atención a las personas con Dependencia
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari