Violència secular contra les dones amb diversitat funcional

"La violencia contra la mujer con discapacidad es parte de una cuestión más amplia de la violencia contra las personas con discapacidad en general, se incluye la violencia realizada por la fuerza física, la coacción jurídica, la coerción económica, la intimidación, manipulación psicológica, el engaño y la desinformación, y en el que la ausencia de libertad y consentimiento informado es un componente clave de análisis. La violencia puede incluir omisiones, como la negligencia deliberada o la falta de respeto, así como actos hostiles que dañan la integridad física o mental de una persona." (INWWD, 2010:8)
 
Existeixen diversos estudis que demostren que les persones amb diversitat funcional són víctimes d'abús en una proporció major que les persones sense diversitat funcional. Una mostra d'aquests és la següent:
 
Iglesias, M. (1998) "Violència i dones amb discapacitat", AIES, Espanya. "Report on Violence and Discrimination against disabled people", European Disability Forum, Bèlgica, 1999. D'altra banda, "Un estudi realitzat per la Universitat de Griffith a USA parla d'una major freqüència de violència contra la població amb diversitat funcional davant la resta, variant aquesta ràtio entre dues a cinc vegades més. Un altre estudi americà va trobar que el 67% de dones amb diversitat funcional van patir abusos enfront del 34% de les que no la tenen. Així mateix, es diu que la ràtio d'abús en nens amb diversitat funcional a USA és 1,7 vegades més que entre els que no la tenen." (AAVV,1998:16).
 
"Informe suec Men 's Violence against Women with Disabilities by the Swedish Research, 2007 (Handu, 2007): entrevistades 1063 dones amb diversitat funcional, el 33% havien patit situacions de maltractament, violència, abús sexual al llarg de la vida. Informe nord-americà Crime Against People with Disabilities, 2007: Crims violents contra dones amb diversitat funcional, 16% i 5% contra homes amb diversitat funcional. De 305 dones amb diferents formes de diversitat funcional que van respondre un àudio qüestionari anònim als EUA, el 68% havien experimentat violència en l'últim any (Curry et al., 2009)"(Iglesias,2011:188).
 
"En un estudio, el 40% de las 245 mujeres con discapacidad entrevistadas había experimentado abuso. El 12% de ellas habían sido violadas. Sin embargo, menos de la mitad de estos incidentes llegaron a ser denunciados. Otro estudio encontró que 25 de 31 mujeres con discapacidad entrevistadas informaron haber sufrido abusos de algún tipo (emocional, sexual o físico)." (INWWD, 2010:7).
 
I així podria seguir cinc pàgines més... 
 
La confluència dels factors dona i diversitat funcional dispara el risc de patir violència atès que no és únicament un subconjunt de la violència de gènere sinó una categoria intersectorial que lliga violència, dona i discapacitat. D'altra banda, a aquest alt percentatge hem d'afegir una major diversificació. És a dir, les dones amb discapacitat experimenten una gamma més àmplia de violència: pels assistents personals (abús emocional, físic i sexual) i pels proveïdors de cura de la salut (abús emocional i sexual), així com taxes més altes d'abús emocional, tant per part d'estranys com per altres membres de la família. (INWWD, 2010:7). Si les xifres expressen per si mateixes una situació d’abús i dominació encadenada al cos per raó de gènere i diversitat funcional no s’entén la profunda invisibilització d’aquest tema, així com la manca de preocupació política per solucionar-ho. La tolerància zero en matèria de violència de gènere sembla no haver arribat a aquelles dones que, pel fet de ser diverses, se les exclou també de l’agenda política. No oblidem el fet que la invisibilització és també una forma de violència que, per inhibició, permet l’abús d’algunes de les nostres amigues, germanes, filles, veïnes, companyes…
 
"Dada la frecuencia con que se suceden tales actos de violencia en nuestra sociedad, ¿por qué las teorías de la justicia  normalmente guardan silencio al respecto? Pienso que la razón de ese silencio es que dichas teorías por lo general no toman tales incidentes de violencia y acoso como cuestiones de injusticia social. (…) Lo que hace de la violencia un fenómeno de injusticia social, y no solo una acción individual moralmente mala, es su carácter sistemático, su existencia en tanto práctica social." (Marion, 2000:107).

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Asun
2.
Reflexió interessant i incisiva sens dubte. No ho tinc clar, com dius caldria poder contrastar-ho amb dades. Probablement els principis que regulen una relació, com pot ser la de l'assistència personal, ja actuen de preventiu. De fet, un ti...pus de prevenció recollit en alguns treballs és que no es pràctic recolzar i promoure en el camp de la sexualitat quan en altres situacions s'està d'acord amb tot per . Per tant, el poder circula paral·lel amb un model clar d'autodeterminació en tot el que concerneix a la vida de la persona. Això és: vida independent.
  • 1
  • 0
antonio
1.
fantàstic article Asun¡ gràcies i felicitacions¡¡ Un matís: quan s'afirma que entre la gama de violències que pateixen les dones amb diversitat funcional està la que exerceixen els assistents personals val a dir que a Catalunya i a la resta de l'Estat hi ha tan poques dones amb diversitat funcional autogestionant assistència personal que difícilment podem saber si hi ha violència o, al contrari, resulta que autogestionar assistència personal és una mesura preventiva contra la violència. Jo sospito això últim, atés l'efecte d'empoderament personal i de construcció de vincles saludables que genera l'autogestió d'assistència personal. Fòra interessant contrastar els índexs de violència entre dones que autogestionen assistència personal i dones que reben suport institucionalitzant (ressidències, SAD, família) en països on hi ha un nombre significatiu de dones amb diversitat funcional que autogestionen assistència personal.
  • 1
  • 0

Comenta aquest article