Del desbastellament de les polítiques actives d'ocupació a l'horror econòmic

El passat mes de març en el marc d'unes jornades organitzades per la Coordinadora Catalana de Fundacions, vam tenir l'oportunitat d'escoltar la sra. Esther Sànchez, Secretaria d'Ocupació. Entre altres coses interessants subratllava que en relació a l'atur tenim dos problemes i el de la quantitat només és un d'ells. L'altre és el perfil d'una gran part d'aquests aturats. Es tracta de persones que no només no tenen feina, sinó que tot indica que si no fem res, quan es generin nous llocs de treball, tindran les mateixes dificultats que ara per trobar-ne, sinó més.

 

Hi ha dues maneres d'abordar aquesta situació que en realitat tambè són dues maneres d'entendre la crisi i el paper de les polítiques actives d'ocupació. Una primera que entén que es trata d'una crisi en la què les lleis del mercat tenen l'estatus de lleis naturals, formant part de l'ordre inqüestionable de l'univers. I una segona que les planteja com a lleis instituides per l'home, per regular la seva inscripció social. En aquesta darrera és on hem d'ubicar l'important paper de les polítiques actives d'ocupació. Com un mecanisme de reequilibri. Però cal anar molt en comte perquè en els arguments d'ambdues lògiques s'accepta l'existència d'un desequilibri, d'un desajust. El que varia és la responsabilitat que s'assumeix i s'atorga al respecte.

 

A finals dels anys 90 llegíem incrèduls un assaig d'una franquesa brutal anomenat 'L'horror econòmic' escrit per Viviane Forrester on s'hi describien els efectes de la globalització i s'explicava com els aturats acabarien sent culpats de la seva pròpia situació. El motiu seria la seva incompetència a l'hora d'ajustar-se a les necessitats d'un mercat laboral canviant. Doncs bé, això que aleshores semblava tremendista, ja està passant.

 

Si a aquest canvi d'orientació li sumem la reducció de les polítiques actives d'ocupació, veurem la manera en què l’Estat vol desprendre’s d’aquesta responsabilitat. I cal saber que allò que l'Estat posa de menys, algú altre ho ha de posar de més. En aquest cas el propi individu.

 

Tal com anticipava Forrester a l'aturat ja no se'l considera víctima d'un sistema econòmic injust, ara se l'ubica en el lloc de culpable de la seva situació, de ser poc competent, Aquests canvis són part de l'estratègia per l’'horror econòmic. En ella es vol introduir la lògica que hi ha quelcom pitjor que ser explotat, no ser-ho. Tot culpabilitzant la persona. I hem d'anar en compte perquè anar d'aquest argument a la justificació de l'explotació laboral hi ha un pas molt curt.