Dies enrere al llegir en el diari 'El País' un article amb el titular 'Sólo el 26% de los grandes dependientes están en residencias', no vaig poder deixar de pensar que en polítiques socials encara portem un important endarreriment respecte a altres països europeus. No tan sols en cobertures sinó en com són capaços de conceptualitzar –col·lectivament– el fet de la discapacitat i la dependència.
Llegint l'esmentat article semblava que el problema radicava en que les persones amb gran dependència, especialment els malalts d'Alzheimer, no estaven prou ateses, donat que ni la seva llar estava adaptada, ni la família preparada per atendre'ls adequadament. En contrapartida es donava, explícitament, carta de naturalesa a l'atenció professional i a les residències, com aquell recurs més idoni perquè aquestes persones visquin i siguin ateses.
Sense estar en desacord, allò que em preocupa és que aquesta línea argumental sembla que sigui l'única i plenament compartida per moltes instàncies de la nostra societat, des de corporacions i associacions de professionals, a planificadors públics, la classe política i fins i tot els mateixos agents socials. Al meu judici, aquesta és una visió on el "focus" de l'atenció se centra més en la discapacitat i la dependència com objectes externs tributables d'estudi i intervenció –com si es tractés amb la lògica de "la malaltia"– que en la mateixa persona com a subjecte de drets i centre de tota l'atenció. Hom pensa que aquesta visió tant "lobbyging" i tan poc debatuda contrasta amb la filosofia dels diferents moviments i tendències que, en matèria de drets, models d'habitatges i d'atenció a les persones amb discapacitat i dependència, fa temps que estan evolucionant a Europa.
Fa uns anys una enquesta sobre satisfacció realitzada a més de 2.300 persones grans que vivien en 114 residències a Catalunya ja posava de manifest que els aspectes als que donaven més importància eren la preservació de la seva intimitat, la participació en les decisions d'allò que els afectava directament i la qualitat de les relacions amb els altres residents i amb els professionals.
En aquest context, cal recordar la important corrent de desinstitucionalització existent a Europa, especialment a l'Europa del nord i posteriorment als països de l'Europa central, apostant per polítiques avançades d'integració de les persones amb discapacitat o dependència en la comunitat basades en el respecte i promoció de la seva autonomia, la possibilitat d'elecció i la participació social com a principis fonamentals de la dignitat humana. Aquestes tendències indiquen una evolució a models d'allotjament que són una clara alternativa a la residència de tipus institucional i assistencialista i tenen com a antecedent la política d'habitatges de Suècia (Gruppboende) i de Dinamarca (Housing for the elderly Act) i posteriorment el "Housing" britànic i els més recents d'Holanda (Small Scale Living Units i el model FOKUS) i França ("Cantou").
Tot això em fa pensar si no hem de plantejar-nos, com suggereix molt encertadament Pilar Rodríguez de la Fundació Pilares en el seu informe de 2011, impulsar un intens debat sobre el model futur de serveis d'allotjament i el que suposaria evolucionar cap a un model real d'atenció centrat en la persona. Segurament ens ajudaria a dissenyar noves solucions d'habitatges, i flexibilitzar els suports necessaris. Segurament també ens ajudaria a abordar decididament la qüestió de la coordinació sociosanitària o la conversió de certes places residencials a curtes i mitges estades i, decidir finalment, sobre un possible ventall d'opcions d'habitatges amb diferents intensitats de suports però sota una mateixa filosofia de model . I tot això des de la necessària interiorització del concepte de dignitat de la persona i la incorporació d'aquests valors pel desenvolupament d'una ètica professional basada en el respecte a les seves preferències i desitjos i en la promoció de la seva autonomia, per sobre de qualsevol altre interès. Potser, sota aquest plantejament les habitacions o els apartaments no estaran tant "impol·luts" com pretén una possible norma d'acreditació... però segur que tindran més vida.
En el marc d'aquesta argumentació no hauríem d'oblidar una qüestió tan rellevant com és el canvi en el rol dels cuidadors professionals auxiliars i la seva centralitat en el desenvolupament del model. Canvi que suposaria necessariament un gir en la seva formació, posant l'èmfasi en matèries més humanístiques, d'habilitats relacionals i de capacitats de gestió de la vida quotidiana i no solament en matèries estrictament assistencials. Pensem, per un moment, ¿quins són els valors que aporten actualment les famílies que no aporten els cuidadors professionals?
No es tracta tant de disposar de llocs per viure sinó de poder viure amb tota la dignitat en els mateixos.
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari