Jo no valc per a tot (i II)

"Els verbs denoten accions precises, els substantius mantenen la substància de les coses, els adjectius els modifiquen i acoten i hi afegeixen la dosi convenient de sensualitat, els adverbis adjectiven els verbs, les proposicions i les conjuncions activen la sintaxi"... o no. Això és el que es planteja Narcís Comadira¹ quan parla de l'empobriment del llenguatge en un article brillant que més que citar, reproduiré.
 

Comadira tem que les paraules s'estiguin descarregant de sentit. "Per l'ús equivocat freqüent, per la poca cura, per l'abandó a la facilitat". Per mandra de no pensar fem servir de manera reiterativa les mateixes paraules dotant-les de significats que no tenen i aplanant els matisos del llenguatge en reduir la diversitat dels mots que emprem per designar els objectes, els atributs o les accions. "Ara ja tot ho vol dir tot".

Com a escriptor, Comadira pren una posició clara i forta: la missió de la poesia és "tornar a carregar les paraules, per a que tornin a ser consistents", i no tenint prou amb lo simbòlic, acaba afirmant... "de tal manera que les coses tornin a tenir substància". La destresa en nomenar el món genera un efecte de percepció més rica, de comprensió més complexa, de comunicació més profunda, al punt, que la realitat mateixa es transforma. 

Vaig experimentar aquesta mateixa sensació de consistència, de substància, de solidesa en veure Unes altres veus, un documental sobre l'autisme a partir de l'experiència de nou mares, avis, pares i àvies d'infants diagnosticats d'autisme, de la mirada de diverses psicoanalistes d'arreu d'Europa i molt especialment de la particular relació que l'Albert, un jove amb síndrome d'Asperger, té amb el llenguatge, i per tant, amb el mon al qual s'accedeix a través del llenguatge.
 

El llenguatge visual triat és un dels elements que fan d'aquest documental un esdeveniment. El temps narratiu és molt coherent amb la intencionalitat de les seves realitzadores. Les seqüències no estan reelaborades en postproducció per a donar ritme al que podria semblar lent. Tot el contrari. Es mantenen els silencis, l'expressió pròpia, el ritme intern de cada un dels entrevistats. Les localitzacions enriqueixen el discurs amb elements metafòrics que dialoguen amb les paraules.  Apareixen instants que no ho donen tot fet a l'espectador. El deambular de l'Albert per dins del Laberint del Garrell tenen tanta o més força que la paraula. Ha estat una sorpresa i una alegria veure que Unes altres veus incorporava altres llenguatges, com ara les escenes realitzades pel ballarí Carles Salas a la Caldera. Són moments de pausa fonamental en el documental. La solitud de l'escenari, la llum zenital, les entrades i sortides de la llum a la foscor i sobretot el diàleg mitjançant la dansa entre un infant i Carles Sala enriqueixen la participació de familiars i psicoanalistes.
 

Unes altres veus ha estat realitzat per lvan Ruiz, psicoanalista, músic i membre de TEAdir, l'Associació de pares, mares i familiars de persones amb Trastorn de l'Espectre Autista, i la productora TEidees, en una feliç trobada de llenguatges i inquietuds. Paraules i imatges en funció d'una història que vol mostrar l'originalitat i excepcionalitat de les persones diagnosticades amb autisme i aconsegueix mostrar la particularitat de tota persona.
 

Un diagnòstic pot ser palanca d'impuls, un disparador de desitjos, si es respecta la subjectivitat i la singularitat del subjecte com un apriorisme. O pot molt ben ser un candau que tanqui la persona en un destí (pre)determinat, si esborra allò únic per convertir-lo en "un de tants".
 

Les educadores sabem molt bé quins efectes té una posició o altra. Quan anomenem educació a l'exercici d'executar programes adreçats a categories poblacionals, que funcionen com a solucions prêt-à-porter, es fa difícil el treball verament educatiu. Estem excessivament ocupades a lligar persones amb categories i categories amb programes preestablerts, refugiades entre protocols que ens fan creure que estem treballant pel fet que ens mantenen absolutament atrafegades.
 

En aquests casos, els subjectes necessàriament han d'encaixar en aquestes categories si és que volen participar dels programes. D'aquesta manera es dona la paradoxa de l'efecte pervers. Allò que diem combatre en realitat ho cronifiquem. Generem exclusió on voldríem incloure. Segreguem on pensem que integrem. Aquest encaix, requereix de la identificació (encara que sigui fingida) amb l'etiqueta o categoria adequada (posem-hi predelinqüent, immigrant, dona, aturat o autista, tant se val). En aquest procés de negació de la particularitat del subjecte, l'agent de l'educació també paga el seu preu: la dimissió en la seva funció educativa. Anomenem-ho d'una altra manera, però no en diguem educació.
 

En educació hi ha poques garanties, poques solucions immediates. Si entenem les persones com a particulars i posseïdores d'un saber únic, haurem d'assumir que l'educació no ho pot tot i que es basa en un gran enigma certament incòmode: el vincle amb lo social i cultural només es donarà amb el consentiment del subjecte. El quan, el com, i el perquè d'aquest consentiment ens són absolutament desconeguts. Només la persona en qüestió ho sap (i sovint, ni ella!). La nostra tasca serà crear les condicions, els marcs, els temps i els espais per a que es pugui donar el contacte transformador amb la cultura. 

Per a poder acceptar aquest enigma que és l'altre, cal reconèixer apriorísticament que l'altre té un saber que nosaltres ignorem. És aquest no saber per part de les educadores, aquesta radical incomplitut, la que distingeix l'educació de l'ensinistrament², on un ja sap totes les respostes, perquè és qui formula tots els problemes.

-

¹ Article publicat al diari Ara, el 24 de març de 2012 http://www.ara.cat/premium/opinio/Segle-Mundial-del-Significat_0_669533059.html. Recomano la lectura del llibre de poemes “Lent” d’edicions 62, del mateix autor
² Ensinistrament, segons el Diccionari Etimològic de l’Enciclopèdia Catalana, té l’origen en el mot llatí sinister, és a dir “fatal, de mal averany”