Per què s'esta fora de joc?

No sabem les regles del joc, la pregunta continua és: com es fa? Quina és la fòrmula que sembla tan senzilla però que costa trobar la solució? Al desconeixement, que només és no saber, si se li afegeix una manca d'habilitats socials, les dificultats s'accentuen:

Una dona que s'ofereix a treballar fent feines de casa, la contracten per telèfon i accepta, les persones grans que ha de cuidar li demanen una truita de patates, i ella no ho sap fer.

Al seu barri troba una escola per a adults on li ensenyen català i fa un grup d'amigues que li expliquen com fer truita de patates. A partir de llavors entra en un cercle facilitat per la socialització, i on la gratitud juga fort i amb potència. Trenquem la inèrcia de no saber i ho fem sumant en relacions humanes.

Ningú te les ha explicat. A vegades les persones no sabem com començar a fer algunes de les tasques que com a adults tenim encomanades, dubtem de fer un curriculum vitae, dubtem de fer una reclamació, no responem a una mala praxi.. hem tingut moments de la vida on no hem incorporat aquestes habilitats socials, ha passat el tren… ens podem reenganxar? Cal demanar ajuda a una altra persona. La soledat i l'aïllament generen més inseguretat i incertesa, és cert que ningú et diu com fer les coses? Mai has tingut una oportunitat ni alguna persona t'ha donat suport… Recordar moments d'aprenentatge tant en l'escola com en alguna entitat o esplai on hi ha tutors que poden ser cicerones en moments importants de decisions vitals; algun d'aquells aprenentatges ens pot servir ara pels dubtes nous que surten en la vida, i si es cert que estàs sol, cal demanar ajuda.

Les regles les saps però han canviat: quan calia ser competitiu jo era bona persona: quan calia ser innovador jo era un pencaire, quan l'imprescindible són les TIC jo sé fer sabates…

Se sap que les persones hem de trobar una feina i guanyar-nos la vida, però com ho fem si en els nostres trànsits vitals s'ha creuat la malaltia, la dissort o el conflicte. El tren ha passat de nou i estem a l'andana…

Ara que ja no calen operaris de la construcció, què pot fer un paleta? Conscienciar del canvi de feina a les persones que estant en edat laboral i han de reenganxar-se, cal un acompanyament expert, un mestre que es torna peixater, una infermera que treballa de netejadora… tantes i tantes històries.

Però, què hi ha darrera de tot això? Opino que darrera de cada història individual hi ha circumstàncies que ens fan pensar sobre el perquè, com s'ha arribat a aquesta situació, perquè el nostre veí que era paleta ara no troba feina fa dos anys, perquè aquell nano del barri que sempre estava al carrer ara sembla ser que ha sortit de la presó… si pensem cada historia: el Zacarias, la Francisca… mai arribaríem al fons de la qüestió.

Els professionals dels serveis socials bàsics sabem atendre a persones i sabem acompanyar-los, sabem un cop i un altre cop, sabem explicar les regles del joc i, si cal, les dibuixem. Però nosaltres no podem canviar el mon, ni les entitats, ni els diners de la Marató…

Les biblioteques tenen en la secció de sociologia molts autors: Vicenç Navarro, Pepe Adelantado… que ens sabem explicar el perquè de tot plegat.

Per poder saber qui ha de moure fitxa en la situació actual de crisi econòmica crec que no els hem de buscar en el treball social, l'educació social… nosaltres sabem estar al costat de les persones. Si volem buscar qui treu drets i no genera més deures per a altres ciutadans només cal cercar els pressuposts generals, autonòmics i/o locals i trobarem els responsables de polítiques econòmiques responsables o insuficients.

Dir en veu alta i clar, que a cada dret d'un home cal que es generi el deure d'un altre home, com diu Simmel. La cooperació ha de vèncer a les idees darwinianes.

Quantes maratons ens calen per poder jugar tots junts... qui ha de prendre el lideratge en l'atenció i els drets de les persones?

 

* Article escrit abans de La Marató per la Pobresa