Resiliència = esperança?

El moment de crisi en el que ens trobem immersos és una gran prova per a tothom, sobretot per a les persones més desafavorides. Aquesta prova pot tenir efectes diferents sobre les persones en funció de la capacitat de resiliència.

 

El terme resiliència, en aquest moment, està present en moltes opinions de tertulians, orientacions, articles, llibres, en escrits d'àmbits laborals diversos: educació, justícia, psicologia, sociologia, etc. 

 

Fa pocs anys, la paraula esmentada sonava rara aplicada a la conducta humana, ara, potser s'utilitza una mica a la lleugera. La meva opinió d'avui vol posar l'accent en la necessitat que tenim de ser resilients en els moments que estem vivint per tal de poder superar els contratemps i els problemes greus que se'ns presenten a tots nivells i sortir-ne enfortits per poder construir un futur més just i millor del present que tenim. Ho aconseguirem?

 

Inicialment, el terme resiliència es va centrar molt en la potència de la persona però ara també s'aplica als grups com a capacitat per poder avançar, lluitar i projectar-nos vers el futur encara que ens hagin aclaparat els pitjors fets desestabilitzadors.

 

El concepte està avalat per la quantitat de persones que tot i viure una experiència molt traumàtica l'han pogut encaixar, continuar avançant i utilitzar-la per millorar com si el trauma viscut els hagués permès desenvolupar uns recursos que en una situació més estable haurien quedat latents.

 

Podem dir que és un atribut de supervivència natural i universal que se sustenta en la personalitat, en la perspectiva o ideal de vida de cada individu, en els valors en els què creu i practica, en el temperament... Per tant, es basa en factors innats i també apresos.

 

Hi ha uns elements importants de la resiliència com és l'acceptació de la realitat que es pot exemplificar en la capacitat per fer plans realistes, seguir els passos necessaris per avançar acceptant aquesta realitat ja que tant si ens agrada (el que ens toca viure) com si no, podem utilitzar les eines de les què disposem per fer front al que no ens agrada o ens és dolent, superar-ho i prendre decisions encertades per lluitar, avançar i millorar. Un altre element que ens facilita ser resilient és la visió positiva d'un mateix (autoestima) i l'haver trobat un sentit a la vida. La capacitat creativa és un altre element bàsic. La paraula reinventar-se també està de moda i, ens agradi o no, ens hem de reinventar cada dia.

 

Com es pot seguir sent persona si només he rebut i rebo cops per tot arreu? La resiliència intenta donar resposta a aquesta pregunta i també intenta explicar perquè una persona es recupera amb certa facilitat i una altra se sent presonera de la desesperació.

 

Quan ens trobem en situacions sense sortida ens convida a canviar la mirada, a desblocar la paràlisi que ens envaeix, a cercar l'escletxa per sortir del carreró sense sortida.

 

Podem promoure, treballar, educar, facilitar ser resilients? Tots en podem ser però el fet de trobar la manera de promoure la resiliència en cada persona, família, grup, no és fàcil. En aquest cas també hi ha factors facilitadors o promotors i factors de risc. La diferència entre aquests factors és molt permeable ja que el que per alguns seria un factor de risc per altres serà de promoció.

 

Cal aclarir que ser resilient no és ser invulnerable o dur. Som com som, som imperfectes, som limitats i la resiliència ens ajuda a saber-ho i a acceptar-ho.

 

L'hem de visualitzar com un procés, no com una resposta immediata ja que el temps juga un paper important per tal de cicatritzar ferides i està molt vinculada als conceptes dinàmics del desenvolupament de cada persona.

 

El moment que estem vivint, com molts d'altres al llarg de la història, necessita persones amb resiliència ja que vivim en una teranyina de carències (de feina i necessitats bàsiques que afecta a moltes persones), injustícies, canvis, desconfiances, escàndols de tota mena. És possible afrontar la incertesa? Com? No sabem cap on anem a tots nivells: econòmic, social, polític... però podem influir en el futur, el podem construir i la capacitat d'anar-li donant forma encara la tenim, encara no ens l'han presa.

 

La resiliència també és transgressora o ens pot fer transgressors per tal de no acceptar el que no és just, treballar per canviar el paradigma, no fer el joc al que sabem que és injust i està mal fet i mirar cap a una altra banda. Ens prevé del pensament que ens diu que no hi ha alternatives.

 

Si mirem la resiliència des d'una mirada sistèmica i l'enfoquem vers la resiliència familiar veurem que els processos interactius que es donen a les famílies, si són positius o promotors de resiliència, ens enforteixen a nivell individual i de grup. Hem de deixar de veure moltes famílies com a grup greument afectat i canviar-ho pel concepte de grup amb força, amb la força de les seves interaccions amb capacitat per afrontar els problemes greus, els nous reptes i enfortir les seves possibilitats. La manera com la família planta cara al que està passant és decisiva per la seva recuperació i la de les persones que la conformen. És molt important que el grup ajudi a l'individu a donar sentit a les experiències de crisi (aquí ens referim també a les crisis vitals: malalties, morts sobtades, divorcis, jubilacions i també la pèrdua del lloc de treball i la situació interminable de l'atur).

 

La família resilient ha de tenir uns vincles sòlids, mantenir estructura i normes de funcionament clares: responsabilitats compartides, donar-se suport mutu, fomentar les expectatives positives dels seus membres, no desvincular-se de les xarxes de família extensa, veïnat, associacions, oferir oportunitats de desenvolupament als seus membres (dintre de les possibilitats): aprenentatge, lleure, estudi, exercici del voluntariat, assistir als actes festius, culturals de l'entorn, etc.

 

Aquesta mirada sistèmica familiar pot ser molt vàlida, en aquest moment, si la utilitzem les persones que donem suport a les famílies des dels serveis als que acudeixen demanant ajut, contribuint a que la mirada no es centri només en els fracassos i en els problemes sinó en la possibilitat (encara que siguin minses) de superar amb èxit les fites i els reptes que es proposen. Tot està per fer i tot és possible. Deixem de ser observadors per passar a ser protagonistes actius.