L'educació en la diversitat funcional

Resulta molt complex valorar la qualitat d'un sistema educatiu. En general, en el món anglosaxó es parla del descens en picat de les assignatures STEM (Science, Technology, English, Maths), és a dir: les assignatures troncals (ciències, tecnologia, llenguatge, i matemàtiques) pateixen en els últims anys un declivi important.
 

Així es pot constatar a nivell domèstic en l'empitjorament de la comprensió lectora i del raonament lògic conduent a la resolució de problemes matemàtics o físics. Pel que fa a l'estat espanyol, indicadors internacionals com el conegut informe Pisa, situen el nostre sistema per sota del nivell dels països que conformen l'OCDE.

Molts culpen la LOE i la LOGSE d'aquesta gran patacada que es va fer palesa per primera vegada l'any 2001. Evidentment alguna cosa ve fallant en els temps més recents en el camp de l'educació.

Davant d'aquesta obvietat cal preguntar-se si cal demonitzar a aquestes dues lleis pel baix rendiment de l'alumnat en aquestes tasques acadèmiques, vinculades a resultats econòmics, de cost elevat.

La contestació, al meu entendre, és que no. La "herència rebuda" és conseqüència directa de lleis educatives anteriors. Tan anteriors que, amb escasses variants, es remunten a la primera Llei educativa a l'Estat espanyol: l'anomenada Llei Moyano, de meitat del segle XIX.

La principal característica d'aquest model (que es repeteix fins a l'actualitat) consistia a prestar més atenció en el resultat que en el procés, en el treball individual que en el col · laboratiu. Es posava i posa l'accent més en l'aprenentatge memorístic que en el comprensiu. Se li dóna tot l'èmfasi a l'acadèmic menystenint
el social, musical, intrapersonal, interpersonal, emocional, executiu, etc.

Tal com està concebut el sistema educatiu actual (caducat fa anys) no estranya l'exclusió que pateixen els nens i les nenes amb diversitat funcional des d'edats primerenques. Si aquesta exclusió social comença amb l'aparcament automàtic d'aquests nens en centres d'educació especial, es comprèn fàcilment la segregació de tot el col · lectiu de Persones amb Diversitat Funcional un cop assolida l'edat adulta.

D'aquesta manera arribem a conèixer que l'itinerari vital prefixat per a la Persona amb Diversitat Funcional transcorre des del centre d'educació especial, travessa el centre de dia amb taller corresponent, i conclou al centre residencial més convenient per a la família.

La obsoleta llei educativa actual impossibilita la veritable inclusió i educació integral dels infants i joves amb i sense diversitat funcional. Ja abans d'entrar a l'aula, l'educand és etiquetat com a apte per a romandre en un centre ordinari o no. En aquest sentit, no és suficient una reforma en profunditat de la LOE, sinó que s'ha d'elaborar un sistema inclusiu nou acord a l'article 24 de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat allunyant-se d'una vegada per totes de normes passades i basada en les necessitats de tots en aquest segle XXI que comença.

Recentment algú parlava que el que preval en aquest àmbit és una sèrie de coneixements exòtics de dubtosa utilitat en la nostra quotidianitat. La comunitat sencera ha de responsabilitzar-se en bandejar aquesta obtusa i actual situació