He perdut l'habitatge, he perdut les il·lusions, els projectes, la seguretat...

Vivim enmig d'una allau informativa sobre el que fa referència a la situació econòmica de moltíssimes famílies que fa posar els pèls de punta, com pot ser? Com hem arribat a la pobresa tan ràpidament?

Les entitats socials ens avisen que la situació originada per la crisi s'acosta a l'emergència. Les xifres publicades ens diuen que quasi tres milions de persones sobreviuen a Espanya sota el llindar de la pobresa, un 22%, i a Catalunya, el mateix. Cada vegada hi ha més persones fora del sistema, persones que tenien greus problemes per arribar a final de mes i ara estan en situació d'exclusió social. Altres es troben en el límit; diuen els sociòlegs que el limit està en ingressar 15.820 euros anuals (família amb dos fills). En aquest marc podem diferenciar la pobresa relativa de l'absoluta. L'absoluta és la que impossibilita satisfer les necessitats més bàsiques (alimentàries, sanitàries, de residencia) i la relativa que suposa no poder tenir un nivell de vida adequat en el lloc on vivim. Aquesta situació té moltes conseqüències.

 

De fet vull centrar la meva reflexió en les persones que enmig d'aquest tornado han perdut l'habitatge. És una de les pitjors pèrdues després de les personals ja que el que significa la llar és molt important: es perd el refugi, la seguretat, el projecte de futur. Sovint s'acompanya amb una sensació d'estar lligat de mans i peus o d'haver caigut en un forat del qual no se'n pot sortir. Suposa una crisi vital forta: desesperació inicial, tristesa, frustració, sentiment de culpa (sobretot el cap de família), vergonya, emocions complexes. Posteriorment, caldrà reajustar la vida i fer una reconstrucció personal i familiar fent un procés de dol similar al de les altres pèrdues (de parella, mort d'un familiar). Calen programes d'atenció per aquestes persones, no les podem deixar a la seva sort. De fet cal evitar que s'arribi a aquesta situació.

 

Com en tots els dols cal passar per les diferents fases per fer una correcta elaboració i sembla que així és escoltant a molts dels afectats:  

a) fase de negació: voler negar la pèrdua 

b) fase de ràbia: contra tot, especialment contra els que t'han pres la feina, els que et prenen l'habitatge

c) fase de negociació: intentar evitar-ho o retardar-ho

d) fase de depressió: llençar la tovallola, no hi ha res a fer, plors, tristesa, impotència

e) l'acceptació, seria l'última fase (no sempre s'hi arriba). Es reconeix i s'accepta la pèrdua, ja no es pot arreglar i començar a sentir sentiments positius de tranquil·litat, alleujament, de voler tirar endavant, tornar a començar, veure els altres aspectes positius de la vida.

 

Cal tenir en compte per a una bona elaboració del problema la resiliència que tots tenim i podem desenvolupar en situacions duríssimes, les experiències prèvies en relació a les pèrdues i considerar la importància dels factors o situacions posteriors: suport familiar i social que es rep, situacions estressants secundàries (conseqüències de l'estrès postraumàtic), trobar noves oportunitats pels qui han sofert la pèrdua de la vivenda: una altra on poder començar de nou (evidentment, en unes altres condicions, possibilitats de treball, suport psicològic, manteniment dels llaços d'amistat, de relació, convivència, activitats formatives, culturals, lleure que ajudin a tornar a trobar la normalitat perduda, molta comprensió per part de tothom que coneix i tracta la família afectada i tacte per oferir-li l'ajut que necessiten sense ferir la seva sensibilitat.

 

Com a final de la reflexió penso que el govern, si més no, hauria de posar en marxa urgentment programes de suport a les persones en aquesta situació: ajudar-les en la gestió, en poder normalitzar la seva vida, en aportació dels recursos bàsics immediats que els faran falta posteriors als desnonaments o altres situacions però sobretot començar a prendre's seriosament el problema, ja que fins ara manen els bancs (on és el codi de bones pràctiques que el govern els ha exigit? Existeix? S'aplica? És paper mullat?). Si encara no s'ha regulat la dació en pagament com es resoldrà que la família no hagi de marxar?

 

Abans de concloure aquestes breus reflexions he sentit als mitjans que començaran les reunions d'urgència per part del govern i els altres grups polítics sobre el tema. No és molt tard? Cal actuar immediatament.