Una revolució memorable

Aquest 2013 s’escaurà el 25è aniversari d’una de les revoltes més memorables i justes viscudes mai a favor dels drets d’una minoria. Em refereixo al moviment conegut com a Deaf President Now, una revolució estudiantil de persones sordes que va culminar amb èxit a la Gallaudet University de Washington als EUA.

Trobo interessant recordar de nou aquesta efemèride. Va passar en una universitat de persones sordes on l’estigma de la discapacitat no existeix i on els alumnes es comuniquen, estudien i aprenen en llengua de signes amb total normalitat. Gràcies a les mobilitzacions, a la vaga organitzada i a la simpatia d’aquest moviment social entre l’opinió pública, la Gallaudet University va tenir el 1988, per primera vegada a la seva història i després de 124 anys, un rector sord.

La revolta, que portava ja temps covant-se, va durar una setmana d’ençà que el 6 de març del 1988, el comitè que havia de nomenar el nou rector va designar Elisabeth Zinser (oïdora) per al càrrec adduint que els candidats sords no estaven preparats per assumir aquesta responsabilitat. La indignació va esclatar i les fortes accions reivindicatives amb barricades incloses van aconseguir que, el 10 de març, la rectora electa dimitís. El 13 de març, dos dies després d’una massiva manifestació al Capitoli, Irving King Jordan (sord) va ser escollit nou rector enmig de l’eufòria. Mentre rebia un càlid bany de masses, Jordan va proclamar en American Sign Language (ASL):  “Una persona sorda ho pot fer tot excepte sentir-hi.”

Nombrosos acadèmics i la premsa nord-americana han titllat de mítica la protesta. En el cèlebre llibre Veig una veu, l’escriptor Oliver Sacks escriu que aquella setmana històrica va aflorar per fi un sentiment “desinhibit de satisfacció, d’afirmació, de dignitat i de confiança”.  També els estudiosos John B. Christiansen i Sharon N. Barnartt remarquen, en el volum Deaf President Now!, l’impacte revolucionari de l’esdeveniment i Ángel Ramos, que en va ser testimoni directe, relata a Triumphof the Spirit que la victòria és fins i tot comparable a l’abolició de l’esclavatge o al reconeixement del dret de sufragi femení als EUA per la capacitat d’enfrontar-se a l’estatus quo.

¿Quines lliçons n´hem d’aprendre passat un quart de segle? Bàsicament dues. La primera és que els models paternalistes atempten contra la condició humana. La comunitat sorda com qualsevol altre col·lectiu social aconsegueix la seva emancipació gràcies al seu esforç i al seu talent per fer sentir la seva veu. No necessita la tutela del món oïdor ja que sap valer-se per si mateixa si rep respecte i els recursos dignes.

La segona lliçó és que la complicitat dels mitjans de comunicació és necessària. Quan es milita en una causa, la postura intel·ligent no passa per creure que els periodistes estan venuts al poder i que els informadors s’obliden de les minories. Més aviat del que es tracta és d’entendre la lògica del periodisme per aconseguir ser escoltat. En aquell cas, com que era una moguda justa però sobretot insòlita i original, va ser molt noticiable. Per això, va enlluernar tant. The Deaf speak out titulava a tota plana el magazine del Washington Post al març del 1988.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article