Biografies esborrades: una experiència personal

Ara farà 13 anys vaig començar a participar com a família col·laboradora de dos germans amb diversitat funcional tutelats, en aquell moment, per la DGAIA. Han anat passant els anys i aquells petits ja són grans. Al fer els 18 anys van passar a dependre de l'ICASS i en aquest procés els van assignar noves residències, ara per adults amb diversitat funcional. Residències que estan (ambdues) a 100 km de casa meva. Qüestió aquesta que en el seu moment a ningú li devia semblar rellevant. Així doncs, d'infants víctimes de la violència i negligència familiar, protegits posteriorment per la llei de protecció a la infància, havent viscut doncs tota la vida en CRAE, passen a la categoria d'adults amb diversitat funcional intel·lectual incapacitats per un jutge, a seguir vivint en residència. He vist la realitat de les residència des de dins (com a educadora)  i des de fora (com a família col·laboradora) i no puc fer una altra cosa que entristir-me. Fonamentalment el que em resulta més dolorós és veure com aquells infants amb un vincle social debilitat, una manca de figures adultes estables, continuen patint, a dia d'avui, la desaparició d'educadores i educadors significatius per ells. És un trencament permanent i infinit que s'ha anat produint al llarg de les seves vides. Un tipus de maltractament institucional, que al capdavall ells fins i tot ja esperen.  L'experiència els ho ha demostrat. Però el que encara em resulta més i més dolorós és pensar que jo he tingut algú altre (uns pares) que m'han narrat la meva història, que m'han explicat qui soc, d'on vinc, com vaig començar a caminar, quan vaig començar a parlar, quines foren les primeres paraules, què m'agradava i què no. I d'aquest narrar-me jo he pogut construir-me una història, una biografia, una identitat, en fi. Però ells no han tingut aquest relator, no han tingut un adult proper que els construís la seva història. Jo ho he intentat atès que he estat al seu costat més anys que ningú. Tot i així amb llacunes, amb buits, amb parèntesis dolorosos. I amb tot això, hom entén com n'és d'important un record infantil, aquella joguina, aquell objecte, aquelles fotografies que mirem i ens ajuden a recordar. Però resulta que quan hem passat anys en residencies (tota la vida en el seu cas) les nostres coses s'han perdut, ningú sap on són, el personal que allà treballa no en té constància perquè avui hi són i demà no. Han passat els anys i constato que aquests dos germans, amb qui encara comparteixo moments, no tenen records físics, no tenen joguines, no tenen objectes tangibles que els situïn en la seva història. I la darrera residència d'un d'ells ha perdut l'únic àlbum de fotografies que recollia part important de la seva història. Quelcom irrecuperable. I qui som sinó la nostra història? Qui som sense ella? Amb tot això probablement als tècnics de la residència els semblarà una cosa de poca importància, una anècdota que no mereix gaire atenció. Mentrestant jo hem seguiré preocupant per narrar-los alguna cosa d'ells, per fer memòria de les seves vivències però voldria denunciar aquí la permanent mala pràctica, vulneració de drets i dany subjectiu, irreparable, que s'està fent dia a dia a moltes persones amb diversitat funcional tutelades per alguna fundació i que viuen en residència. Perquè la vida està feta de petites coses, coses com aquest àlbum de fotografies que, en fi, era part de la seva pròpia història que ningú més podrà recuperar. I si bé la major part dels infants colpejats per la vida poden construir quelcom de la seva biografia sense ajuda, el cas que aquí ens convoca és un altre. Motiu pel qual, aquells objectes que rememoren el passat, que ara no tenim, son encara més necessaris.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

roger llopart molins de rei
3.

Malauradament des dels centres es treballa des de la immediatesa, la qual ens treu en masses ocasions la reflexió, de la quotidianitat. .... molta raó.

  • 0
  • 0
Neus Fàbregues Figueres
2.

Asun.. Gràcies per a compartir la teva experiència ens serveix per a qüestionar-nos moltes de les situacions que si no soms capaces d'explicar, són desconegudes per la ciutadania en general. Aquesta, única capaç de fer avançar les institucions per pressió de demanar-li responsabilitats d'algunes situacions.

  • 0
  • 0
Marga
1.

Una amiga meva fa dos anys que fa de col·laboradora-voluntària a uns pisos tutelar i cada dos per tres li asignen un nen o nena nova, bé, fan una mena de rotació molt rara. Això als nens els hi crea un neguit bestial i moltes inseguretats. Perque dubto molt que els hi consultin -qui vols que t'acompany- o els diguin -avui anirà a buscar-te...-

  • 0
  • 0

Comenta aquest article