Com és possible? Malbaratar aliments vs. no tenir res per donar als fills

Últimament la premsa i altres mitjans es fan ressò d'un escandalós problema que ens afecta de forma global: el malbaratament d'aliments. Potser els titulars, com sempre, opten pel sensacionalisme, però, en aquest cas, tota alarma és poca. El problema és tan greu que calen moltes accions: des de l'ètica, la sostenibilitat, l'economia, les lleis... Calen moltes conferències internacionals per afrontar les solucions a aquesta gravíssima paradoxa i actuacions polítiques consensuades i responsables (que no ens passi com Kioto).

 

Mentre, cal actuar, ja, des del nostre petit lloc per on ens movem i ens relacionem amb els altres. Afortunadament s'han publicat orientacions de tot tipus sobre què podem fer per no haver de llençar a les escombraries tot el que es llença (dos mil milions de tones diu l'últim informe mundial). I a la Unió Europea? Es diu que fa poc va començar una campanya de conscienciació ja que 89 milions de les tones  esmentades abans acaben a la brossa (ah, sense comptar el que es rebutja a l'agricultura i a la pesca). L'objectiu de la UE pel 2020 és reduir a la meitat aquesta xifra. Cal esperar el 2020? Potser calen anys per regular lleis que fan referència a l'agricultura, la pesca, la producció, el comerç, normatives pels establiments hotelers... Però els particulars hem i podem actuar ja. Sembla que no caldrien campanyes de conscienciació però possiblement serà inevitable: A què esperen? Han de ser campanyes fortes, contundents, amb missatges que penetrin i s'apliquin.

 

Ara per ara podem evitar llençar el 42% o més del que es rebutja en algunes llars derivat d'una gestió incorrecta de planificació, de compra o d'emmagatzematge dels productes. Tot es proposar-s'ho. Només hem d'ajustar el que comprem al que realment necessitem i aprendre a aprofitar el producte al màxim (estan sortint propostes i iniciatives molt pràctiques: orientacions d'organismes públics, fundacions privades etc.).

 

Proposo que la diferència de despesa econòmica entre l'abans i el després es lliuri a qualsevol entitat benèfica o ONG que tinguin entre els seus fins donar suport a les necessitats bàsiques com l'alimentació.

L'altra cara d'aquesta moneda és la creixent demanda d'aliments per part de les víctimes més recents de la crisi econòmica que està posant a prova la capacitat d'atenció i resistència de les oenegés i altres institucions catalanes. La funció assistencial era esporàdica ara és habitual i en augment. Les persones obligades a demanar passen autèntics drames, vergonya, amb l'autoestima per terra. Evidentment no ens podem quedar aquí, això ha de ser momentani acceptant que ara estem en situació d'emergència.

 

Per acabar, la responsabilitat de la lluita contra la pobresa correspon als poders públics ja que només ells tenen la capacitat per dissenyar polítiques i mecanismes que puguin tallar d'arrel o canviar les desigualtats i que acabin amb el drama que pateix el que ho ha perdut tot. No callem davant les injustícies i les polítiques que se'n deriven, però, també, controlem la nostra nevera.