Haig de parlar amb un grup de joves que acaben els seus estudis obligatoris. Tots tenen de 16 a 18 anys i en compliran molts més. He pensat que no volia expressar-me donant consells, dient-los amb el que es trobaran... tal com anem, heu de saber molt, heu d'esforçar-vos sempre, no heu de...
Aleshores m'he imaginat: si jo estès en la seva situació (ja enteneu que és ficció) i amb el que sé ara (més ficció encara), quines reflexions faria? Què seria capaç de "dir-me"?
Potser: "S'ha acabat una etapa de la meva vida" i "això va en 'serio'". He estat en un "niu protector" i ara ja puc "volar sol". Puc treballar, estudiar el que m'agrada, als 18 anys podré votar, podré conduir... Ara podré demostrar qui sóc i on vull arribar. Puc escollir. M'han dit que ara passo a la "vida activa".
Però sé que per volar hauré de "moure les ales", treballar, saber el que vull, orientar-me, reclamar els meus drets i complir els meus deures, fer-me càrrec de les conseqüències dels meus actes... En definitiva: ser una persona responsable.
Necessito repassar quines són les meves capacitats i com augmentar les meves competències, en quin valors crec, quins objectius desitjo assolir...
I emocionalment ? Recordo que em va agradar molt quan ens varen dir que hem de mantenir sempre l'equilibri entre la impulsivitat (la rauxa) i el racionalisme (el seny), no perdre mai el control, que la vida es compon d'equilibris i desequilibris, d'encerts i fracassos.
Veig que, malgrat tot, moltes persones tiren endavant i jo també ho faré. En diuen mantenir viva la motivació.
Recordo aquell esquema que deia que per avançar cal:
- Escoltar, pensar, decidir, revisar i actuar. I d'això se'n deriva:
a) Ho has encertat...............VISCA
b) T'has equivocat...............CERCA EL PERQUÈ, TORNA-HO A PROVAR, REFER-S'HO
c) Segueix i no abandonis....L'EXPERIÈNCIA ÉS UN GRAU.
M'han dit que Confuci va dir: "Cometre un error i no corregir-lo és un altre error."
Tampoc haig de perdre la meva autoestima, haig de ser sempre molt honrat em mi mateix.
I no estic sol. Tinc la meva família, la meva comunitat. Haig de valorar que tothom hi és per ajudar-me, però jo també hi sóc per ajudar els altres.
La qüestió és que sóc "imprescindible" per a mi i per a la societat. Sempre m'ha agradat saber que cap castell humà pujaria si no fos per l'esforç de tota una colla castellera, en la què cada membre sap que sense ell aquest no es podria construir.
Desitjo que cada un o una es faci les seves pròpies reflexions. Sabran veure que saben moltes coses que serveixen al llarg dels anys? Veuran que el futur sempre ha de ser engrescador?
Gràcies per aquestes reflexions. Quan treballes amb adolescents, quan els acompanyes en el darrer tram del cicle de l'adolescència i els veus davant de l'abisme que representa per ells, haver de prendre decissions de les quals són i seran els unics responsables de llur conseqüències, és agradable veure que hi ha molta més gent que també veu, sent i els acompanya en aquest procés engrescador i ple de risc, alhora, que és fer-se adult.
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari