Possibilitant canvis a través dels vincles

Tota relació educativa passa per l'establiment d'un bon vincle entre educand i educador que ajudi a donar significat al procés de canvi o aprenentatge que s'està produint. Això no és nou, ho sabem des de sempre, però de tant en tant convé fer una aturada per recordar-ho. Perquè tot i que sembli que la nostra societat ens porta cada vegada més a una major superficialitat i immediatesa en les relacions, no podem oblidar que per les professions socials, la vinculació sòlida amb l'altre és primordial; i molt especialment quan l'altre viu una situació de vulnerabilitat i carència. Joves de 18 anys tutelats que s'emancipen i passen a viure autònomament, persones que han fet un procés migratori, infants que han hagut de deixar la seva família per anar a viure en un CRAE, persones amb addiccions que han decidit abandonar-les, joves amb discapacitat que inicien una feina, maternitats no desitjades o adolescents massa sols en el seu pas cap a l'adultesa, són alguns exemples de processos de canvi que requereixen de l'acompanyament d'un professional amb qui establint un vincle fort, podran iniciar el canvi. Vincle fort no significa dependència, al contrari, és l'inici del camí cap a l'autonomia. Ja ho diu el model psicodinàmic que com més forts siguin els vincles familiars a l'inici de la nostra vida, més fàcilment esdevindrem adolescents, joves i finalment adults autònoms. I si aquesta afirmació la traslladem a l'àmbit socioeducatiu, podem dir que si hi ha un vincle sòlid i sincer entre professional i usuari, és més probable que el procés de canvi arribi a bon port. 
 

La majoria de nosaltres recordem haver tingut en algun moment de la nostra vida personal, experiències de vinculació i de processos de canvi satisfactoris. Experiències de vinculació amb els nostres pares, mestres o amics; processos de canvi com quan vam passar d'infants a adolescents, o quan vam passar d'estudiar a treballar, o quan vam passar de ser “fills de” a ser “pares de”... En la nostra vida professional hauríem de ser capaços de recuperar aquestes experiències vitals per, juntament amb els coneixements més teòrics, acostar-nos d'una manera afectiva i efectiva a les persones que atenem. Possiblement els seus processos de canvi seran més durs o dolorosos, o potser no. Però, de la mateixa manera que un terapeuta s'ha de psicoanalitzar abans d'atendre pacients; els educadors hauríem de, si més no, reflexionar sobre els nostres vincles i processos de canvi, abans de treballar professionalment els processos de canvi dels altres. 
 

Quines expectatives tenia? Quines pors em van sorgir? Què em va motivar al canvi? Quins recursos personals vaig posar en joc? Quines persones em van oferir el suport que necessitava? Què és el que més vaig valorar d'aquest suport? són preguntes que ens poden ajudar a entendre expectatives, pors, rebuigs, demandes i reaccions dels nostres educands. Insistim en que ser conscients de les pròpies transicions vitals i reflexionar sobre com va esdevenir el procés, és fonamental per poder atendre d'una manera professional i adequada les transicions vitals de les persones ateses. Aquesta mirada reflexiva i acurada sobre la pròpia experiència per tal d'utilitzar-la com eina professional cal aprendre a fer-la durant la formació, però cal mantenir-la i alimentar-la durant tota la nostra trajectòria professional.