Passes cap a un llenguatge no discriminatori


La visió del concepte de discapacitat ha canviat molt en poc més de tres dècades. L'evolució en l'ús del llenguatge per referir-se a aquest col·lectiu és un clar exemple de com la nostra societat ha anat fent camí cap a l'acceptació i normalització en l'àmbit social i laboral.
 
Segles enrere no era comú que hi hagués una distinció entre els diferents tipus de discapacitat. Els paraplègics, sords, muts, cecs... eren assenyalats amb un únic terme, el de "Retardat mental". No va ser fins el s.XX que es van començar a superar els vells prejudicis i poc a poc la societat es va obrir a la idea de que aquest tipus de persones juguen un paper molt important dins la nostra realitat. Tot i així, encara es feien servir mots com 'tarat', tolit', 'subnormal' o 'inútil', que eren acceptats per tots com paraules d'ús quotidià. L'any 1981 els poders polítics i l'administració publica espanyola van creure que per primera vegada era necessària una legislació que garantís els drets de les persones amb discapacitat. D'aquesta manera va néixer la LISMI, la Llei d'Integració Social del Minusvàlid, avui encara vigent i en procés de modificació,  que regula, entre d'altres coses, el seu accés al mercat laboral.
 
El nom de la pròpia llei ja ens dona pistes de com la societat de l'època es referia al col·lectiu. Tot hi haver-hi una evolució conceptual, el terme minusvàlid suposa que la persona en qüestió és menys valida per realitzar una tasca en comparació amb algú que no té aquell tipus de limitacions. 
 
Amb el canvi de dècada, alguns cercles van fer un petit pas cap a la inclusió i van començar a utilitzar la paraula 'disminuït', en referència a una persona considerada menor, però no va ser fins ben entrats els 90, que el terme 'discapacitat' es va estendre. A partir d'aquell moment es van deixar enrere expressions discriminatòries que etiquetaven les persones amb discapacitat en un pla inferior i que donaven a entendre que "no tenien habilitat", que eren "de menys valor" o "no tenien valor".  Amb el llenguatge es pot determinar la inclusió-exclusió dels individus en la societat i la seva pertinença com a ciutadans de ple dret, per això és un factor bàsic en la construcció del pensament d'una cultura. 
Actualment, la societat en què vivim ha donat grans passos en la comprensió de la discapacitat i la seva relació amb l'entorn. Avui les persones amb discapacitat disposen d'una sèrie de recursos, com associacions, fundacions, centres de dia, clubs socials o centres especial de teball i ocupacionals que faciliten el seu dia a dia i contribueixen a millorar la seva qualitat de vida. El canvi de visió ha facilitat les intervencions socials, ens ha ajudat a valorar la diferència i la diversitat, i ens ha conduit cap a la normalització, per això, aquest tipus de persones ara poden desenvolupar les seves capacitats en l'àmbit familiar, educatiu i laboral, així com conviure en igualtat d'oportunitats. 
 
Si bé, estem cada vegada més informats sobre la discapacitat no hem d'oblidar que encara queda molt per fer i que existeix a dia d'avui algunes expressions certament ofensives però d'ús comú com les frases fetes: "Surt més cara que un fill tonto", “Té menys mires que un cec", “Està més sord que una tàpia" o “No hi ha un coix bo".

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article