Són notícia els suïcidis?


El suïcidi és un dels problemes socials més difícils d'entendre. És, a més, un tema tabú. Probablement per això, existeix un consens generalitzat entre els mitjans de comunicació a l'hora de considerar que el fet de llevar-se la vida no és notícia per si mateix. El codi deontològic dels periodistes apel·la, en aquest sentit, a respectar el dret a les persones a la seva intimitat evitant la intromissió gratuïta en els seus sentiments en situacions vulnerables. 
 
La invisibilitat informativa dels suïcidis està, però, començant a canviar a causa de la crisi. Els diaris, les ràdios, les televisions i els portals digitals informen cada vegada més de casos dramàtics de persones desesperades que decideixen acabar amb la seva vida perquè s'han arruïnat o bé perquè han perdut el seu pis i els anaven a desnonar.

La nova tendència mediàtica tampoc és exactament un canvi perquè, de fet, el periodisme sempre s'ha fet ressò dels actes suïcides quan impliquen altres conseqüències humanes, polítiques i socials que van més enllà de l'acte mateix. És obvi que els suïcidis amb finalitats terroristes tenen una gran cobertura informativa ja que són, al mateix temps, assassinats terribles i perquè arriben a posar a tot el món en guàrdia. Qui no recorda l'atac a les Torres Bessones a Nova York. 

Però no em refereixo al tractament mediàtic dels atemptats que obren els telenotícies i copen les portades dels periòdics. Ni tampoc estic parlant del suïcidi de personatges famosos ─el més mític és la ingesta de barbitúrics de Marilyn Monroe─, que la premsa  dóna a conèixer amb tots els detalls i especulacions. Ni tampoc parlo del suïcidi com a fenomen preocupant, entre els joves de països benestants, que de tant en tant és analitzat en forma de reportatge extens i que acostuma a aparèixer il·lustrat amb dades estadístiques esgarrifoses i complementat amb opinions d'experts.

M'interessa reflexionar sobre el suïcidi en estat pur. Aquell acte fred, aïllat, solitari i gairebé inexplicable de l'individu que es rendeix per un desengany o perquè no veu la sortida del pou. ¿Són notícia aquests suïcidis? A les redaccions on he treballat, he vist més d'un cop, que la notícia d'un succés que d'entrada semblava un accident s'ha deixat de publicar en confirmar-se que era un suïcidi. Les raons solen ser que existeix el perill d'equivocar-se si s'explicita un mòbil tan trist, que aquesta conducta no té un interès general, que pot provocar un contagi per imitació (efecte Werther, efecte copycat), que pertany a l'esfera privada o per respecte a la família. I, sobretot, perquè la no publicació és un costum assumit que ningú qüestiona. Repeteixo: una mena de tabú.

El focus, però, està ara posat en els nous suïcides de la crisi ja que reflecteixen la desesperació col·lectiva per la retallada de drets que aboca tantes famílies i treballadors cap a l'abisme econòmic. Com que els suïcides del segle XXI il·lustren la ràbia, el malestar i la indignació popular és més fàcil encaixar-los amb criteris de noticiabilitat acadèmics com la transcendència social, el dramatisme o el debat públic que generen. 

Dit això, tan sols em resten aquestes preguntes: ¿On queda la desesperança de l'home o la dona que es tiren al metro i ningú no els fa cas?, ¿ningú s'interessa per les seves vides?, ¿ni abans ni després de morts?, ¿com podríem evitar, també, el seu lamentable final?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

pau esteve vallada-costera
2.
I TANT
A LA CRISI 1929 EREN ELS BANKERS I ELS JOGADORS DE BORSA QUI ES TIRAVEN PER LES FINESTRES DE WAL STREIT.
EN CANVI ARA SON PERSONES HUMILS Q NO PODEN PAGAR LA BANCA I SON PENDENTS DE DENONAMENT,PERSONES SOLITARIES,ATURADES,DIVORCIADES,O SIMPLEMENT PERSONES A QUI LSA BANKA AMB ENGANYS I SUBTERFUGIS ELS HA ARREVATAT FINS L ULTIMA GOTA DE SANG.JA NO PARLE D USURA ESTIC PARLANT DE VAMPIRISME
LA CRISI VERITABLEMENT ES 1 ESTAFA PERQ PER IGNORANT Q SIGUI TOTHOM SAP Q PER SORTRNE NOMES CALEN 3 COSES
1 Q NO FURTEN
2Q NO CONTINUEN FURTANT
3Q TORNIN TOT EL Q HAN FURTAT
DESPRES JA ENTRARIEM EN DETALLAS
PER TANT HI SOC D ACORD QUAN DIU L ADA Q ELS QUI DEIXENE Q UNA PERSONA ES MATE PQ NO POT PAGAR UNA HIPOTECA SON UNS CRIMINALS I NO PODEN ESTAR FORA DE LA LLEI
  • 1
  • 0
assumpta clopas Martorell
1.
Des del meu punt de vista el problema que planteges està molt ben explicat. Penso que la societat freda, individualista, competitva, que promou l'egocentrisme no hi ajuda gens, tot i que això no és el problema, el problema és molt més profund. Una actitud que cal prendre amb els altres és la d'escoltar, mostrar interès, aportar caliu i comprensió i també acompanyament en els moments difícils. Penso que aquestes actituds cal generalitzar-les, incorporar-les i practicar-les i això pot fer més suportable la vida de les persones que els esdevenimens els han portat a un malson sense que s'ho esperessin.
  • 1
  • 0

Comenta aquest article