Etiquetes


When I was 5 years old, 
my mother always told me that happiness was the key to life.
When I went to school,
they asked what I wanted to be when I grew up. 
I wrote down "happy".
 
They told me I didn't understand the assignment, 
and I told them they didn't understand life.
John Lennon

 
Voldria aportar un poc més sobre la importància de la mirada. Especialment de la mirada que poden tenir les persones  quan, per la situació que sigui, es troben en una posició de poder sobre el mirat. En les relacions asimètriques.
Parar atenció a la mà lleugera per a posar etiquetes, especialment quan a l'etiquetador li interessa mantenir a l'etiquetat sota control.
 
Podríem parlar de la malaltia del qui determina malalties.
 
En extrem, es pot convertir en un veritable emmalaltidor. 
 
Cruelment més interessat en mantenir l'estatus respecte el suposat malalt que en el respecte per les seves potencialitats.
 
Posem el cas, per exemple, dels professionals que diagnostiquen trastorns psiquiàtrics amb l'interès de perpetuar la presa de medicaments amb possibles interessos comercials al darrera o senzillament per la comoditat de fer-ho només seguint el protocol establert.
 
Es veu que si fem una lectura atenta del DSM IV, tothom, sense excepció, hauria de ser diagnosticat d'algun trastorn.
 
A quants nens se'ls diagnostica TDAH quan en realitat l'únic que tenen és energia de sobres? Potser si la poguessin gastar per exemple sortint a córrer pel camp, no tindrien tantes dificultats per a estar-se  un poc més tranquil·lets a l'escola. On, per altra banda, se'ls exigeix aquesta cosa tan antinatural d'estar asseguts sense moure's durant hores...
 
O aquells joves rebels amb fusta de líder revolucionari, dels que fan falta per a un món nou, i en canvi se'ls diagnostica i medica per a amansar-los (domesticar-los) en nom de la submissió i l'ordre socialii.
 
Bàsicament, el sistema educatiu estàndard actua com a filtre conservador de les estructures establertes. Els que no s'hi emmotllen, els que tindrien més possibilitats de fer evolucionar el món, són precisament els primers foragitats i, per tant, privats d'optar a la majoria de llocs d'influència.
 
En l'àmbit familiar també tenim aquells pares que sentencien "nen, tu no vals per res". O, "queda't quiet aquí, no t'esforcis, ja t'ho resolc jo que en sé més". Debilitant en lloc de reforçar i, per tant, adobant el terreny per a perennes dependències.iii
 
Parlaríem  doncs, de la possible malaltia de l'etiquetador. El que etiqueta deliberadament en el seu propi interès en lloc de l'interès de l'etiquetat, que poques possibilitats tindrà, ni tan sols, d'adonar-se'n.

-

i Quan tenia cinc anys, ma mare sempre em deia que la felicitat era la clau de la vida. Quan vaig anar a l'escola, em van demanar que volia ser jo de gran. Vaig escriure "feliç". Em varen dir que no havia entès l'exercici, i jo els vaig dir que ells no havien entès la vida.
iiVídeo il·lustratiu sobre la possible reinterpretació de les etiquetes.
iii Cançó Ceux que l'on met au mondede Lynda Lemay. "et puis qui me punit d´l´avoir prié un peu pour que tu m´appartiennes"  (…) "tu seras le baton de ma vieillesse" [lletra]
 
 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Cristòfol Vidal Barber es Migjorn
3.

Molt bé l'article, açò es dona quan un és egoiste i no més se mira a ell mateix i els seus interessos, tot el contrari de ser humans que vol dir ser solidaris estimar als altres com a tu mateix.

  • 0
  • 0
jocazana Barcelona
2.
Les etiquetes es podríen considerar com un element d’ajut per orientar-nos en el complex món social que ens envolta, al classificar de manera rápida aquesta realitat. Com a tals, doncs, serien neutrals. Un altre tema és la bona o no tant bona fe que posem al assignar-les als demés. Aquí doncs hi intervé un aspecte ètic, que es el que denuncia en Toni en el seu escrit quan l’intenció de l’etiquetador no és bona. En general, com més poder té aquest, més obscurs i interessats són els seus criteris a l’hora d’emprar aquesta poderosa eina de classificació social. El problema és que es fa molt difícil modificar una etiqueta consolidada, tant en la ment de l’etiquetat com en la dels qui l’envolten.
  • 0
  • 0
Ro
1.
Això de possar etiquetes és quelcom inherent al ésser humà, ho fem de manera automàtica i classifiquem a les persones en funció de les nostres creences, prejudicis i/o estat d'ànim. Malauradament a la nostra societat i sobretot en entorns petits, quan a una persona li han possat una etiqueta és dificil desprendre's d'ella. I el pitjor de tot és que moltes vegades els etiquetadors no es permeten conèixer al que etiqueten i es deixen portar per aquell que ha decidit etiquetar. No tenen la suficient personalitat per pensar per ells mateixos.
Llegint l'article m'ha vingut al cap la pel.lícula "Finding Nemo" ("Buscando a Nemo), de dibuixos animats on es veu clarament un exemple del que parla el Toni sobre debilitar en comptes de reforçar a les persones, en concret als nens i crear així un lligam més fort amb els pares que possibilita la immobilitat i la dependència, evitant que ja des de petits es desenvolupin de manera integral per poder assolir els reptes del camí.
L'escena de la pel.li és la següent: el Nemo està amb els amics que acaba de conèixer i el provoquen a sortit a mar obert. Arriba el pare i el reprèn dient-li " ja saps que no nedes bé, no estàs preparat, creus que pots fer de tot però no pots Nemo......".
Amb aquesta actitut castradora.........com han de crèixer les criatures i possicionar-se fermament davant la vida???
  • 0
  • 0

Comenta aquest article