Educació i 'zorros'

Volia començar aquesta reflexió afirmant que una persona o grup d'elles que tenen el país fet un desastre no tenen autoritat moral ni capacitat per a dictar cap norma que pretengui educar els futurs ciutadans. Però això seria una mica com nedar a favor del corrent actual. Seria fàcil dir que si Rajoy això, que si Rubalcaba allò, que si Wert allò altre i així. Però, com dic: això seria  senzill, i hom per desgràcia seva va escollir una opció entre les tres que li oferia la vida. Les tres opcions són les següents: ser objecte passiu i acceptar-ho tot tal com ve, queixar-se de vici de Rajoy, Rubalcaba i Wert sense més finalitat que la de la pura rebequeria, i fer cops de cap contra la paret fins a rebentar una o altra perquè es va contracorrent, oferint raons amb les quals es pot discrepar per descomptat, intentant canviar, en la mesura de les seves possibilitats, la realitat que ens envolta. En el seu dia, potser erròniament, vaig triar la tercera opció, i ara no em sé baixar del burro.
 

Em referiré a la Llei Orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE). L'esborrany més recent que he llegit data de febrer i a banda que el seu preàmbul afirma que pretén millorar la qualitat educativa com diu el seu nom, de seguida apareix un terme que, com a mínim, sorprèn i resulta sospitós. La paraula en qüestió és ocupabilitat, que no desapareix en tot l'articulat de la Llei
 

I això em fa qüestionar si es considera que l'educació millora en tant que els nivells d'ocupació també milloren. La qual cosa em duu a una altra qüestió, que molts savis probablement arnats, amb monocle i fumadors de pipa, s'han preguntat abans que jo: es tracta d’allò que entenem com qualitat educativa. Perquè, s'ho creguin o no, hi ha divergències entre els savis i experts a l'hora de respondre a aquest dubte. Segons aquesta Llei orgànica, sembla que qualitat i ocupabilitat formen un tàndem inseparable. Segons altres la qualitat educativa serà altres coses, no depèn tant de la creació d'ocupació.
 

Molt es parla, per exemple, del mèrit, la disciplina, l'autoritat i la constància. I això està bé, però la paraula "constància" em recorda insistentment al terme "reincidència": la constància o reincidència en el pitjor no desemboca en el bé, suposo. Després, caldria parlar d'autoritat, perquè aquesta no es dóna, sinó que es guanya: al meu entendre,  l'autoritat no és una cosa que s'atorga amb el títol de professor o mestre, més aviat és una mena de respecte que s'adquireix amb les accions personals al llarg d'una carrera professional. Pel que fa a disciplina recorda una mica a èpoques pretèrites amb fuets i càstigs corporals inclosos, o bé aquesta disciplina s'aconsegueix amb una motivació adient, en la qual l'aprenentatge sigui vist com a rellevant i pertinent a la vida quotidiana de l'alumnat i no el contrari. En què el treball del professorat no sigui distret per tasques policials, administratives o burocràtiques. Pel que fa al mèrit, hi ha qui ho veu com a èxit en les matèries acadèmiques habituals i hi ha qui ho veiem com a èxit a adquirir altres coses.
 

Però què són aquestes altres coses? Hi ha corrents que parlen que cal valorar (no tant avaluar) els coneixements, competències, valors i actituds amb què afrontar el futur. Potser el mèrit rau a descobrir quines són les actituds, valors, etc. que a cadascú més convenen sense menystenir que hi ha vida més enllà dels coneixements acadèmics, atès que també s’han de prendre en consideració la creativitat i l'emotivitat, valors que no cotitzen a l'alça darrerament.
 

Res d'això és insignificant: és gran tasca despertar el deler per adquirir diferents sabers. I com diu l’Antonio, cal fer-ho compartint mocs, baves i entrepans de Nocilla.