'Manifestar les emocions s'encomana, saber controlar-les ens vacuna' deia...

Segur que ho va dir algú, no? Ara podria inventar-me autors cèlebres i /o famosos, que les deixen anar per allò que es demostra cultura i intel·lectualitat, però no ho faré. Més igual, la frase m'agrada i la comparteixo, per tant, també és una mica meva i, si us agrada, també és una mica vostra.

 

No vull fer una exposició científica però sí repassar el que sabem de les emocions i lligar-ho amb la seva influència sobre els mecanismes psicosocials i el que crec que hem de tenir present per "ajudar-nos" a tirar endavant. La frase es refereix a que quan ens emocionem fàcilment totes les persones del nostre entorn també senten aquell "fibló", aquell calfred i la tensió individual s'escampa, s'encomana com la grip.

 

Les emocions poden ser tan potents que cal "tractar-les", tenir-les sota control, "vacunar-te" perquè no siguin més fortes que tu. Com n'és de bonic seure en rotllana davant un foc de camp, oi? Però, que trist és un incendi! En la societat pot passar el mateix: sentim por, ràbia, sorpresa... i es va creant una epidèmia que, si no ho controlem, si no som capaços de reflexionar, de repassar les nostres conviccions, acabem o paralitzats o agressius o desorientats o incapacitats per poder buscar possibles solucions.

 

Recordem què és una emoció? De fet és fàcil fer tot un paquet entre què són sensacions, percepcions, emocions, sentiments... Però, en termes generals, l'emoció "és un intens estat mental que sorgeix en el sistema nerviós de manera espontània i provoca una resposta psicològica positiva o negativa" i... el més important: "És un impuls involuntari originat com a resposta als estímuls de l'ambient que indueix sentiments tant a l'ésser humà com en animals i que desencadena conductes de reacció automàtica"; és a dir, és allò que sent el nostre cos, que ens informa d'un fet o d'un perill, individual o col·lectiu, que no ens deixa indiferents i que ens mou a l'acció. Etimològicament emoció ve del llatí i és una combinació formada per e(x)(enfora) i motio (moviment, acció, gest). Per tant parlem de: 

 

- Un estat mental que sorgeix de manera espontània, per tant, és innat, visceral, enèrgic, ens alerta de

 

- Ens provoca respostes positives o negatives, per tant eufòria o fúria, plaer o dolor

 

- És un impuls involuntari als estímuls de l'ambient o dels nostres records, per tant, activa el "motor", el moviment, passem a l'acció

 

- Desencadena conductes de reacció, per tant, ens defensem, ens exaltem o sentim un gran benestar

 

I, quines són les emocions més primàries? S'accepten com a universals, bàsiques o primàries, la ràbia, la por, la pena, el fàstic, l'alegria i la sorpresa. I de totes elles, a més de moltes derivacions, igual que del blanc al negre hi ha una gamma immensa de grisos, de cadascuna d'elles també hi ha un gran ventall de manifestacions i de graus d'intensitat. Les definirem:

 

- La ràbia, ira o enuig "és una emoció bàsica que serveix per a lluitar contra allò que trobem injust o per a defensar allò que trobem just i a qui estimem" 

 

- La por "és una emoció que serveix per a avisar d'un possible perill, permet a l'individu preparar-se per reaccionar en situacions adverses amb més rapidesa" i també pot paralitzar-te i no ser útil per resoldre la situació o ajudar el pròxim

 

- La pena és "un patiment psíquic pel qual un esdeveniment o pensament causa tristor"

 

- El fàstic és "una emoció de rebuig físic o moral cap a alguna cosa considerada perillosa o desagradable". Socialment podríem dir que és la que permet allunyar-nos del que no ens convé

 

- L'alegria és "una emoció bàsica que convida al gaudi propi i al desig de compartir", de "con-viure"

 

- La sorpresa és "una emoció causada per allò que el subjecte no s'espera, sigui positiu o negatiu, i que serveix per a obrir-se i preparar-se a allò nou, al canvi, a aprendre". A la persona i en societat és la que permet el desenvolupament, l'adaptació i l'obtenció d'experiències

 

I són bones o dolentes? Són innates i bàsiques; han servit molt en l'evolució i han permès als éssers vius la seva supervivència però la seva funcionalitat en les societats està en saber on situem el nivell d'intensitat de cada una i cap a quina direcció la dirigim i si decidim si nosaltres som els conductors, els equilibradors del procés o les nostres reaccions s'apoderen de nosaltres. No és el mateix sentir que tens molta ràbia, que cal defensar allò que perjudica i quelcom s'ha de fer, que arribar a la violència i a l'atac (físic o verbal) com a conducta social

 

I amb el contagi, què passa? Que si cada individu posseïm emocions i no les tenim "controlades", no les identifiquem i les manegem, la societat, que és un sumatori de molts individus, es va "contaminant" i "s'emmalalteix" l'equilibri emocional, la paciència, la resistència a l'adversitat, minva la resiliència, la recuperació i l'eficiència.

 

En conclusió: hem de sentir, hem de raonar i actuar cap a un objectiu, una meta compartida i uns límits que acceptem que no hem de traspassar. Recordem que la ràbia pot construir, però la violència pot destruir; la por pot allunyar-nos d'un perill, però la por continuada provoca un "estrès dolent".

 

En societat, en la més propera o en la més general, hem d'observar en quin grau d'inquietud o serenor estem, posar-ho en comú amb qui tenim al costat per fer pinya, aclarir-nos entre nosaltres, assumir responsabilitats, ("actuem localment per influir globalment") i cerquem l'equilibri en cada emoció. Podem estar enrabiats, tenir por, tristesa, fàstic, alegria o sorpresa (actualment tenim exemples per tot arreu) però "vacunem-nos" contra els extrems i cerquem les estratègies per a la millora psicosocial.