Quan celebrem el treball com a conquesta social

Un any més celebrem el 1er de maig, el dia internacional dels treballadors i treballadores, en la confusió que ens genera un sistema social que reinventa la memòria. Pot sonar demagògic, però quan les riqueses s'individualitzen i les pèrdues es socialitzen, potser ha arribat el moment de que els que perden s'atreveixin a pensar diferent.
 

Aquests dies hem conegut les dades de l'atur del primer trimestre del 2013 a Catalunya: un 24,53% de la població activa es troba a l'atur (27,16 % a l'estat espanyol). En el cas dels joves, la xifra és encara més esfereïdora: un 52,72%. El nombrosos comentaris i valoracions que s'han fet al llarg d'aquests dies es podrien resumir en una paraula: fracàs.
 

Fracàs de les polítiques públiques per a la generació d'ocupació, com no podria ser d'una altra manera. Les retallades en polítiques actives d'ocupació, la precarització de les condicions de treball i la facilitació de l'acomiadament per a les empreses no ha produït res més que l'efecte temut.
 

Aquest fracàs ens fa pensar que el mercat laboral no té capacitat per acollir a gran part de la població. Així, el refugi de la formació ens proposa un pont cap al futur, en el qual el sistema ens tornarà a deixar competir... Ens ha de sorprendre que molts joves es resisteixin a participar d'aquest miratge?
 

Però hi ha un fracàs més profund, produït per l'opció del rescat d'una economia financera que, més enllà de demanar auxili i responsabilitat a la societat, es mostra incapaç de valorar la possibilitat de canviar. Aquí és quan es fa necessària la memòria, la mirada a la història. I així és com descobrim una humanitat que ha fet passes per humanitzar-se, passes provocades per persones que han pensat diferent. No podem creure que el nostre anomenat Estat de Benestar és un regal o un dret inalienable a la persona sense entendre que homes i dones han treballat per a la seva conquesta.
 

Cal conquerir un nou model de societat, un nou model d'ocupació que possibiliti avançar cap a l'horitzó que determinin els seus ciutadans. No és això la democràcia?  L'Administració Pública és el mecanisme del qual ens dotem per fer possible aquest desenvolupament. En el cas de les polítiques d'ocupació, no només ha de respondre les demandes del mercat laboral, sinó que ha de ser un actor principal en la definició del desenvolupament econòmic. 
 

No podem continuar defugint la nostra responsabilitat com a ciutadans. La reactivació econòmica no vindrà de la recuperació d'un sistema obsolet que perpetua el desequilibri social i només entén la competitivitat i la generació del valor en funció del que uns pocs posseeixen i molts desitgen. Pensar que privatitzant la intermediació laboral amb agències de col·locació activarem el mercat laboral i guanyarem en eficiència i eficàcia és no voler veure que es tracta d'un pas més en aquesta dinàmica de des-responsabilització. 

Per a poder repensar-nos és fonamental el tercer sector social com a articulació de persones que creuen i treballen per a una societat diferent. Un societat que ha d'entendre que la  reactivació de l'economia és sosté en la inversió social, des de la capacitació de les persones i creant una nova forma d'entendre el valor. Tot i que no ho sembli, noves propostes s'estan obrint pas, tal com podem veure amb propostes com la de l'economia del be comú (www.economia-del-bien-comun.org).
 

Zenon d'Elea (s.V a.C) ens expressava amb les seves paradoxes la impossibilitat d'afirmar l'existència del moviment per la seva incapacitat de pensar en la divisió infinitesimal de l'espai. Potser cal avançar en les paradoxes del  nostre temps, fent que aquells que no poden pensar en una organització social que vagi més enllà del valor de l'economia comencin a imaginar una economia en funció dels valors d'una societat.