Nou del matí d'un divendres d'abril. Sortida del metro de plaça Catalunya. He quedat amb un grup d'estudiants per anar a visitar el Casal dels Infants. No em sorprenc quan la primera persona que veig és la Nadia Ghulam, una estudiant de classe que ja està asseguda a una taula del Zurich, esperant. Em somriu en veure'm i comencem a xerrar tot esperant a la resta de companys i companyes. La Nadia té una història de vida molt interessant ja que al seu país va haver de fer-se passar per home per sobreviure als Talibans (la història la podeu llegir al seu llibre “El secret del meu turbant” de Columna Edicions). A Catalunya està fent el que més li agrada: aprofitar aquesta nova oportunitat per aprendre de tot i de tothom.
Parlem de com li van les coses, dels treballs que ha de lliurar... i en un moment concret, m'agraeix que un dia a classe li preguntés com es trobava i li hagués posat la mà a l'espatlla en senyal de suport. Em sorprèn que em digui això. Envoltada de futurs educadors i educadores socials, de futurs treballadors i treballadores socials, de professionals de l'acció social... li sembla estrany un gest acollidor? Alguna cosa està passant. Decideixo esbrinar què hi ha al fons d'aquesta història i m'explica (per dir-ho breument) que fa poc que confia en la coherència dels professionals. “No són el que diuen ser, ni fan el que prediquen”.
I a mi, això, realment em preocupa. Com hi pot haver, a vegades, una distància tan gran entre el que diem i el que fem? M'incloc en la reflexió, perquè és una lluita que tinc cada dia. Ja fa temps que hi rumio... Com podem ser professionals que treballem amb persones, que els inculquem valors i hàbits... i després nosaltres no ens els apliquem? Com puc jo arribar a ser referent real d'algú sinó sóc coherent entre el que dic, el que faig i el que sento?
Des de la meva humil opinió, ens cal treballar-nos molt més a nosaltres mateixos. Hauríem de remenar una mica més la nostra motxilla personal. Ens agrada el que veiem? Som professionals coherents?
Sé que el que proposo no és senzill, ni ràpid, ni planer, ni lleuger... però estic plenament convençuda que és el camí. Perquè només des d'aquesta relació plena, tenaç i coherent serem bons referents i professionals de l'acció social.
Per la Nadia, i moltes altres persones que acompanyem, val la pena que millorem cada dia com a professionals. Jo ho faré per mi... i també per ells.
M'agrada aquest article. El més important en les nostres professions és la trobada amb l'altre, l'encontre interpersonal. Per això es important la sinceritat i l'autenticitat. Per això es alhora una feina de gran intensitat personal.
Molt encertat des del meu punt de vista l'article. A vegades cal mirar-se a un mateix i no tant a fora per saber que podem trobar-nos al mòn.
Tandebó a poc a poc anem aprenent a ser persones sensibles predisposades a mirar-se cap a dintre a si mateixes.
Deixeu-me que comprateixi un video interessant que es titula " LA REVOLUCIÓ DE LA FRATERNITAT" , crec que pot enriquir aquest comentari de la Lisette;
http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-entrevista-paloma-rosado/1833518/
Gràcies per l'article,
Clara.
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari