Pobresa Infantil, la lluita en solitari de les entitats de base

El 26,4% dels catalans menors de 16 anys es troba en risc de pobresa, un percentatge 8,8 punts superior al que es va registrar l'any 2008. Així ho recull l'Estadística de distribució personal de la renda i de risc a la pobresa de l'IDESCAT. 

 

La pobresa és considera com la manca de béns materials necessaris per portar una vida digna, i d'aquí se'n desprenen dos conceptes més: la pobresa absoluta i la pobresa relativa.  La primera és aquella on el nivell d'ingressos està per sota del que es considera indispensable per satisfer les necessitats bàsiques. I la segona és aquella situació en la qual, malgrat tenir les necessitats bàsiques cobertes, el nivell d'ingressos se substancialment menor que el de la major part de la població. 

D'aquesta manera, entenem per pobresa infantil  als infants que viuen en una llar amb uns ingressos per sota del 40% de la mitjana. L'any 2010 els infants en aquesta situació representaven el 13,7% del total. La dada s'ha incrementat en més de 4 punts percentuals des de 2008; i segons l'estudi UNICEF, l'Estat Espanyol és el més elevat de la Unió Europea després de Romania i Bulgària.

I des de l'inici de la crisi, en el nostre entorn no  només  ha augmentat la proporció d'infants en risc de pobresa, sinó que s'ha intensificat el seu grau. 

 

Existeixen uns efectes lligats a l'índex de pobresa i per tant, els infants en aquest entorn, tenen més vulnerabilitat de caure-hi i de perdre els drets que la nostra societat els ha de garantir: Mancances de  salut i d'un creixement sa; reducció del rendiment escolar, i de la conseqüent dificultat d'invertir laboralment la seva situació; risc de perdre el dret a un habitatge digne; i major facilitat del  desenvolupament de dinàmiques de violència i augment de l'ús indegut de drogues.

 

Malgrat tots aquest indicadors,vivim immersos en una dinàmica perversa, on l'Estat té més preocupació en marejar la perdiu sobre la constitucionalitat del dret a sufragi universal, que en intervenir directament per l'acompliment dels drets constitucionals d'igualtat i vida digna. I on les plataformes de segon nivell i organismes de grau superior, creades de la unió de les entitats de base per tenir més força davant l'administració, es preocupen més per mantenir l'estructura creada amb els anys que per ser impulsores de canvi social i suport real a les seves entitats membre.

 

Quan els organismes i les administracions estan més allunyats de la ciutadania i tenen estructures més grans, més reticències mostren al canvi i posseeixen menys capacitat d'adaptació a l'evolució de la societat. D'aquesta manera primen més en mantenir el seu estatus quo i el seu rígid sistema organitzatiu, que en donar resposta ferma a les noves necessitats socials cada cop més alarmants. L'administració genera més esforços en estabilitzar el sistema econòmic regent fins abans de la crisi, que impulsar polítiques socials que permetin reduir la taxa de pobresa. I les plataformes, i organitzacions que no són de base, s'aferren a les relacions econòmiques enquistades amb l'administració per poder sustentar, fins a l'eternitat, un funcionament que ja no dóna resposta a les entitats per les qui suposadament treballen.

 

Mentrestant, des de les entitats que estem colze a colze amb la gent, treballem en solitari amb un triple objectiu:

 

    Mantenir i millorar la qualitat de la nostra atenció, amb l'evident reducció del suport institucional i administratiu.

    Generar contenció, per reconduir la ràbia i la frustració de la ciutadania en noves formes d'interrelació entre iguals, i de canvi social i polític des de la base. 

    Invertir en creativitat, per poder donar resposta ferma i constant a les necessitats de les persones més vulnerables del nostre entorn.