Formalitzeu o normalitzeu?


El gruix dels recursos residencials dels serveis socials específics – Centres d’Acollida, CRAE, CREI...) convivim històricament en una tensió teòrica i pràctica constant entre la normalització i la formalització dels contextos d’educació –aprenentatge de la infància i joventut que acollim.
 
El principi que anomenaré de normalització, fa referència a l’assimilació de l’entorn institucional de totes aquelles funcions genuïnament atribuïdes als entorns familiars “sans” o “normals”, un assumpte en debat donades les multiplicitats de configuracions familiars; si més no, independentment de l’estructura, crec que podem estar d’acord en dir que una família és sana si compleix amb èxit la seva funció en relació als fills/es: la guarda, la cura, l’educació, l’afecte... De la normalització en podem dir també que des de l’administració ha estat un principi de “preàmbuls”, però poc concretat a la pràctica en reglaments, decrets o circulars. Aquest principi té com a conseqüència que el jove o l’infant acollit en centre, no patirà perjudicis, estimatitzacions ni cap altre handicap a causa del seu acolliment.
En contraposició a aquest principi -que els professionals anomenem entre passadissos- normalització, hi ha el principi que anomenaré de formalització. La formalització exigeix la necessitat d’establir mecanismes i protocols sistemàtics d’intervenció socioeducativa i d’organització de la dinàmica del centre, de fet així ho estableix l’administració, en aquest cas la DGAIA. És necessària una estructura i una dinàmica institucional.
 
Ambdós comparteixen una relació dialèctica, doncs sovint certs protocols i normatives aplicades al context socioeducatiu provoquen situacions molt poc normalitzadores (especialment les normatives i reglaments aplicades rígidament), a voltes absurdes, de fet i sovint estigmatitzadores i limitadores cap als nostres joves i infants. Alhora, emperò, la formalització de certs processos ens dota d’eines i instruments visibles i contrastables que poden revisar-se i esdevenir de forma sistemàtica i reflexiva en millores constants en els contextos socioeducatius i en els processos dels menors; formalitzar el fet educatiu permet exercir la praxi educativa, és a dir, una pràctica fonamentada en una teoria.
 
En definitiva, una normalització mal aplicada dels centres residencials pot dur al recurs residencial a desprofessionalitzar-se o despedagogitzar-se, a perdre la capacitat reflexiva i fonamentada davant la projecció d’un model familiar difícilment exportable a la quotidianitat pedagògica del recurs residencial. Com a conclusió a les –meves?- evidents contradiccions respecte a la dialèctica formalització-normalització proposo que formalitzem sense desnaturalitzar, i normalitzem sense perdre la professionalitat, només superant aquesta dialèctica la nostra tasca socieducativa complirà amb l’encàrrec que la societat ens ha encolomat, si és que les retallades i el pressupost del 2013 ho permeten, evidentment. 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article