Wonder, els monstres i la societat

De sempre he sentit una passió desbordant pels "monstres", per aquestes figures imaginàries (però alhora reals) que prenen forma en diferents moments de les nostres vides. La seva presència és rellevant en les ments dels nens, però hi ha un moment en què la imatge del monstre (fins aleshores lligada només a monstres literaris o televisius) passa a ser un monstre més o menys real. Ho diu Auggie, el protagonista del llibre Wonder: "el que més mola dels nens petits és que no diuen les coses amb mala intenció, encara que de vegades sí que diguin coses que et fan mal  (...) Els nens grans, en canvi, sí que són conscients del que diuen" (p. 35). Passem a concebre l'altre, el que és radicalment diferent de nosaltres, com un monstre, com algú que el situem a la categoria d'anormal. En algun moment de la nostra infància construïm aquesta categoria i li donen un sentit de diferència en clau negativa. No volem saber res de l'Altre diferent, una diferència que podria ser contagiosa i que hem de defugir. I els adults estem al darrera d'aquesta construcció negativa, perquè el monstre representa el caos en el món d'ordre que hem intenta construir a les nostres vides. Aleshores apareix el "diferent" i ho posa tot en entredit, i això trenca l'harmonia de les nostres vides.

 

De fet és el que li va passar a l'autora del llibre, Raquel J. Palacio, quan un dia es trobava en una llibreria acompanyada dels seus fills i va veure un nen amb un rostre "monstruós". La seva primera reacció va ser aparta-los perquè no el veiessin, perquè no tinguessin que suportar aquella imatge. En arribar a casa es va adonar del que en realitat havia fet, doncs havia creat una nova categoria a les ments dels seus fills: se sentia culpable perquè havia creat un rostre "monstruós". Això la va moure a escriure Wonder, la història d'un nen de deu anys amb un rostre diferent que assisteix per primera vegada a l'escola (on comença a estudiar cinquè) i afronta el repte de les mirades conjuntes de tots els nens de la seva edat, nens que ja no són petits i per tant  que diuen les coses amb plena consciència del poder de les seves paraules.

 

Però els monstres són una forma inventada per les societats per tenir la consciència tranquil·la, per sentir-se i saber-se normals. Per tal que existeixi la normalitat ha d'existir l'anormalitat. Ara bé, les coses poden prendre una altra direcció i les subjectivitats teratològiques es subverteixen i reaccionen, resisteixen i s'alteren, trenquen l'equilibri de les societats benestants, s'introdueixen en el cor de les comunitats. La normalitat ha començat a dissipar-se gràcies als militants de la dissidència de la monstruositat. Persones amb malaltia mental, persones amb diversitat funcional, portadors de VIH, adolescents problemàtics, gent gran dependent, persones obeses, persones sense llar, cossos tatuats, nòmades i sedentaris, artistes de circ i militants queer, cyborgs, etc. ens enuncien que han trencat i travessat la barrera de la normalitat. Els podem seguir mirant com criatures estranyes, exhibibles i mostrables a les las galeries dels horrors, o podem obrir  les portes d'una societat que ni aïlla ni margina, ni exclou ni hipercorporalitza, ni amaga ni mostra l'alteritat. La proximitat entre l'altre i jo comença a ser un projecte de societat. El monstre no es més que la projecció de les nostres pors i dels nostres desitjos. El monstre es  troba dins de cadascú de nosaltres.

-