Girona fa olor de cafè

Si a finals del segle XX l'olor més perceptible de Girona era la pudor de la xemeneia de la planta de cel·lulosa de Torraspapel, avui l'aroma industrial més característic d'aquesta ciutat és la flaire agradable de cafè de la fàbrica Nestlé. Aquest canvi ambiental em serveix de metàfora per intuir com podrien ser algunes noves realitats socials de la Catalunya futura. Malgrat la crisi i els greus desequilibris econòmics, també avancem ─en alguns llocs─ cap a un model industrial més innovador.
 

Girona ha deixat de fabricar un  producte tan antiquat com la pasta de paper per elaborar un bé sofisticat,  les càpsules de gourmet Dolce Gusto. Tot i que les comparacions són odioses, les dues indústries tenen punts en comú: són fàbriques a prop de la llera del riu Ter que han marcat la imatge exterior gironina.“Quina pudor!”,  es queixaven els conductors als anys vuitanta quan passaven pel municipi de Sarrià de Ter en accedir a Girona des de la sortida nord de l'autopista. Res a veure amb el perfum torrefacte que noten avui els automobilistes des del nou accés estrenat aquest 2013.
 

Continuem amb el símil. El paper té, avui dia, poc prestigi. El cafè, en canvi, en té molt. M'explico. Gastar en paper està mal vist per l'ecologia i perquè el reciclatge és un valor social compartit. A més, la gent cada dia compra menys diaris o llibres en format tradicional i prefereix llegir a la pantalla. Per contra,  ingerir un talladet en una tassa aromatitzada continua sent una tasca moderna i no criminalitzada com el tabac. Tot i que el cafè que ens bevem no sigui solidari ni del comerç just d'Intermón i que les càpsules generin residus, es tracta d'un aliment valorat, que s'associa als plaers de la vida. En l'imaginari col·lectiu, el cafè cotitza a l'alça. A més, lliga amb la cultura culinària més refinada, marca Girona. No oblidem que el restaurant gironí dels germans Roca ha rebut la distinció de millor cuina del món.
 

Sigui com sigui, la fàbrica Nestlé està en expansió després de les inversions i ampliació de plantilla. Gran notícia en època de crisi! Ens n'haurem de felicitar i, al mateix temps, haurem de demanar a l'administració i a l'empresariat que vetlli perquè la innovació no sigui una iniciativa aïllada. Cal crear riquesa a tot arreu.
 

 A part de les olors, hi ha altres facetes gironines que han variat. Si abans el bàsquet era l'esport d'elit per excel·lència, avui dia ho és el futbol. De ben segur que la bona temporada del Girona CF pot fer pujar l'autoestima ciutadana i fer-nos oblidar per un moment la duresa de la vida: l'atur, les retallades i la manca d'horitzons entre el jovent.
 

Finalment apunto que els canvis socials van per barris. En els últims vint-i-cinc anys, a Girona s'ha passat de fixar la mirada només al sector llevant per obrir el focus també cap a ponent.  A la dècades dels 80 i 90 es va fer famós el pla Onyar-est de l'Ajuntament per atendre les necessitats socials dels barris de Vila-roja i Font de la Pólvora amb població gitana. Des de finals dels 90, una altra realitat demogràfica fruit de la immigració extra comunitària ha emergit a la part oest gironina,  al barri de Santa Eugènia de Ter i al poble veí de Salt. 
 

Queda molta feina per fer. El cafè també és un símbol de mestissatge, per allò del cafè amb llet i per ser una beguda exòtica (intertropical) i alhora quotidiana (popular) . Mestissatge, innovació... Potser és el camí social del futur. Sense perdre tampoc el referent dels drets laborals conquerits pels agents socials a la indústria tradicional, al llarg el segle XX. Quan la Girona grisa franquista va sortir del pou de la foscor per trobar la llum del lema Girona m'enamora de la democràcia.