Senzillament, cultura... (I)


Aquesta és la primera part de l'article: Senzillament, cultura..

Fa dues setmanes vaig tenir l'oportunitat d'assistir a les jornades “El sentit de la cultura” que organitzava el CCCB. Dic oportunitat perquè vaig gaudir molt dels debats que hi van haver.

Sabia on anava (CCCB: Barcelona) i havent llegit el motiu i la orientació de les jornades, vaig pensar que una de les meves “manies” apareixeria de diferents formes a través d'expressions, opinions, preguntes, etc dels mateixos ponents i del públic. I en certa manera, així va ser. Dic en certa manera perquè si bé n'hi va haver que hi van insistir, d'altres sembla que no ho van considerar o que se n’oblidaven a mida que parlaven.

La “mania” prové de la necessitat de clarificar de què parlem quan fem servir certes paraules. En aquest cas, que és prou rellevant, ho podríem resumir així:

La cultura, no és -només- l'art. O dit d'altra manera, la cultura no només la fan els creadors i els treballadors que donen suport al procés i difusió de la creació artística. O, si ho voleu, la cultura no la fa –només- el dit sector cultural.

Per explicar-me més, vaig pensar en buscar una definició legitima (o legitimada) del que és cultura per allò de donar força objectiva al meu argument. Però ben mirat, tampoc cal i tiro pel dret:

La comparació inevitable dels éssers humans respecte la resta d'espècies vivents no té sentit quan ens definim com a éssers socials: hi ha molts animals que necessiten la relació amb l'altre. Més aviat, la diferència rau en el fet que som capaços -millor dit, necessitem- construir imaginaris col·lectius per explicar-nos i poder actuar. És aquí on la paraula cultura s'omple de tot el seu contingut.

(apunt al marge: precisament, són aquests imaginaris els que creen diferències que generen desigualtats, i és per això que, per exemple, ens vam inventar els i les educadores socials...)

Com a educador social, i més des que treballo en un projecte d'educació de carrer comunitària, sempre he pensat que treballo enmig -des de, per a- la cultura.

Quan vaig a un centre cívic o a l'equipament juvenil i parlo amb els companys sobre la següent acció, quan parlo amb un jove que té negat el dret a la ciutadania, quan m'assec a un banc per mirar què passa a una plaça o quan fem reunions d'equip...inevitablement m'estic movent enmig de la cultura, enmig de l'activació experimental d'uns imaginaris col·lectius.

És evident que no és el mateix el que necessita una pintora per poder fer una sèrie, que el que necessita un jove que s'ha mogut de continent per guanyar-se la vida i enviar diners a la família. Igualment, no és el mateix el que necessita una treballadora d'un espai d'arts que el que necessita un treballador d'un projecte d'acció comunitària.

Però tots quatre (pintor, jove, treballadors) viuen i necessiten, no tant el mateix com allò mateix: la comunitat, la societat. I en són protagonistes actius...per bé i per mal. Són “creacions” i creadors de cultura.

En conseqüència, tal i com va aparèixer a les jornades, no té sentit parlar de la crisi -es pot llegir: desconnexió- entre cultura i societat. No té sentit perquè estem obviant una evidència: la societat és cultura perquè l'ésser humà és cultural.

En tot cas, i pensant en les idees que van sobrevolar la jornada, siguem clars: quan parlem de desconnexió entre cultura i societat, del què realment volem parlar és de la desconnexió entre l'art (els creadors, els treballadors i les institucions) i la resta de ciutadans. 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Marta Rodriguez Girona
6.
Hola Joan!

Gràcies per la teva reflexió, actualment acabo de llegir el llibre de Paulo Freire “la educacion como practica de la libertad”, hi volia compartir amb vosaltres una petita reflexió sobre aquest tema actual del que parles, la cultura.

Com molts autors ens comenten la cultura és un dret de tots i per a tots, encara que no sigui del tot real, ja que la mateixa reflexió que es menciona “desconnexió entre cultura i societat” es contraposa en la naturalesa de ser de la cultura. Com ens comenta Freire en la seva obra, hem de veure la cultura no com espectadors, sinó com actors que la creem (2009:XXVIII), entre tots amb el pas del temps i en un territori. Penso que veure la cultura com quelcom separat de la societat actual es caure en un desencert, ja que si la cultura no reconeix els seus actors en tots els sentits i variacions, difícilment podrem construir una cultura de dret per a tota la societat, i caurem en les arrels de la societat opressora, que ens parla Friere, en aquest cas crec que parlar de desconnexió ens deriva a parlar d’exclusió, desigualtats,... socials.
Espero aportar una reflexió sobre el tema cultura...
Gràcies!
Marta
  • 0
  • 0
Manoli Chaparro
5.

Hola Juan,
veritablement m'has obert encara molt més els ulls a una realitat que et fa pensar en tot un envolcall de possibilitats creadores i renovadores. Es ben cert que qualsevol persona et pot transmetre la cultura i, per tant, és portador d'ella i no cal anar a buscar-la en llocs estipulats, determinats i exclusius.

  • 0
  • 0
Toni Barcelona
4.
Joan, enhorabona un cop més, pel tema i la iniciativa...

Participo aportant dues citacions del llibre de Zygmunt Bauman: la cultura en el mundo de la modernidad líquida.

(p. 14) “De acuerdo con el apasionado pronunciamiento de Matthew Arnold en su influyente libro con el título Cultura y anarquía (1868), la ‘cultura’ ‘procura suprimir las clases sociales, difundir en todas partes lo mejor que se haya pensado o conocido en el mundo, lograr que todos los hombres vivan en una atmósfera de belleza e inteligencia’ “.

(p. 21) “La cultura se asemeja hoy a una sección más de la gigantesca tienda de departamentos en que se ha transformado el mundo, con productos que se ofrecen a personas que han sido convertidas en clientes. Tal como ocurre en las otras secciones de esta megatienda, los estantes rebosan de atracciones que cambian a diario, y los mostradores están festoneados con las últimas promociones, que se esfumarán de forma tan instantánea como las novedades envejecidas que publicitan. Los bienes exhibidos en los estantes, así como los anuncios de los mostradores, están calculados para despertar antojos irreprimibles, aunque momentáneos por naturaleza.”
  • 4
  • 4
Joan Granollers
3.

"Que la cultura ens agafi confessats"

  • 2
  • 3
Josep M Armengou i Iglésias Barcelona
2.
Celebro que una persona tan jove com vostè s'animi amb quest comentari, del que celebro la frescor i el que indica de persona que es mou per interessos solidaris. En parlaríem llargament, de la cultura, de la que sóc també "ferit", com vostè. Sempre mantinc que "només la cultura ens salvarà".De manera breu ara, em sembla que la cultura, al nostre país, i avui més que mai, és el respecte i l'educació formal amb què ens captenim en les nostres relacions ciutadanes, producte de la consciència elemental que som una part del conjunt social i que contribuïm psotivament o negativament, cada dia i en en cada ocasió, a la seva millora o empitjorament.
  • 9
  • 0

Comenta aquest article