Fer política amb el cos


« (…) No es posible una política desde y sobre el cuerpo que no se haga cargo de nuestra condición vulnerable precisamente para romper esta lógica binaria en la que opera el biopoder: o somos víctimas, o somos plenamente autónomos e independientes. De este modo hacemos de nuestra incompletud, no una imperfección que impide nuestra autonomía, sino su misma condición de posibilidad»
(Ema, 2008, p. 93).

La tradició de fer política amb el cos ve de lluny i especialment ha estat impulsada pel feminisme. El cos és el llindar entre allò social i individual. És un lloc de frontera, de resistència, lluites i combats. No tenim un cos, som un cos. Aquest no ens ve donat és producte d’una incessant activitat de construcció i reconstrucció. El marquem i dotem de significat, imprimint-li marques, semàntiques i petjades. Els cossos ens provoquen i ens permeten ser, ens condicionen i ens possibiliten a la vegada. Els construïm des de la semàntica i la narrativa, són cossos amb significat. I aquesta és, justament, la condició negada a alguns ciutadans en situació de subalternitat. Això és, cossos negats en la seva condició narrativa, el cos com a Leib, autonarrat, simplement no es permet. S’imposen per tant uns determinats significats sobre ells sense permetre un exercici d’autoapropiació. Serà doncs aquesta (re)apropiació el que haurem de poder pensar i afavorir amb la finalitat de fer política dels cossos, de fer-ne arqueologia de la subjectivitat. Picar pedra i anar, progressivament, construint-se un altre discurs sobre aquell, des d’un altre lloc i un altre registre, per tal de pensar, pensar-se, el cos divers, estrany, abjecte o el que sigui dins una altra semàntica, ara pròpia i singular.
Les desigualtats s’inscriuen en els cossos i serà des d’aquests que es poden subvertir. Ja ens ho va advertir Foucault fa temps. Ens recorda Ema (2008), que el cos no pot estar separat de la idea, ni tampoc la idea del seu cos. Les idees produeixen cossos i la producció de sentit suposa també una afecció corporal que no sempre passa per la idea (ni sempre té sentit). Ambdues coses van unides. Així:
«La vinculación inevitable entre cuerpos-ideas-prácticas es lo que hace que la vida no pueda ser una vida desnuda sino irremediablemente política (…) si cuerpo y política están entrelazados es porque el cuerpo no es una certeza sino un campo abierto de tensiones en conflicto» (Ema, 2008, p. 90).


Com sentim els nostres cossos és quelcom que està conformat pels discursos. De manera que la subalternitat d’alguns cossos és també quelcom modificable a partir de la construcció de nous significats. A saber, per exemple els cossos funcionalment diversos. Com fer, per tant, de la vulnerabilitat política? Com fer dels cossos marcats per una suposada vulnerabilitat, cossos productors de nous sentits? Com (re)semantitzar aquesta vulnerabilitat? Aquests són, al meu entendre, alguns interrogants que s’obren a partir de les reflexions i estudis sobre el cos i la pedagogia que l’educació social, a dia d’avui, continua ignorant. Això és, per tant, una invitació a pensar aquest tema des de la realitat personal i professional de cadascú. 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article