Sobre polítiques, polèmiques o poètiques del "saber". Una perspectiva dialèctica.

Iniciem aquesta proposta de reflexió en relació al saber/sabers amb la idea de pensar en torn a la construcció del propi significat del mateix i a aquelles  qüestions lligades amb les diverses maneres d'entendre'l, formar-lo, aplicar-lo, conjugar-lo, donar-li forma i teoritzar-lo per més tard veure les possibles modalitats en les que habita o podria habitar després de propiciar un encontre de diàleg entre els diferents tipus de sabers.

Fent un primer paral·lelisme, i amb l'intent d'identificar alguns punts comuns entre la realitat  socio-polítca actual que ens aconteix i les relacions establertes entre les diferents disciplines o sabers, podríem dir que ni el mateix saber s'escapa de les relacions i dinàmiques de poder, colonització i lluita diària,  en ambients i espais absents de diàleg. D'aquesta manera, tal i com mostra la situació social i política actual, ens trobem sota una situació constant de desacrod i rebuig entre "els uns" i "els altres".  Aquells altres que suposadament, són vistos i situats com a contraris i oposats. Uns i altres que ens qüestionen, ens increpen i posen en perill la nostra opinió o pensament,  la qual en la majoria de casos, y sota un procés de metamorfosi impecable, acaba transformant-se en certesa (o fins i tot doctrina). 

D'aquesta manera, tal i com hem vist en els últims anys, les polítiques que articulen el nostre "quefer" social estan dirigides per una lluita i guerra constant, en un ambient hostil i amb poc espai per al diàleg, amb l'objectiu d'assolir la pròpia raó absoluta i posterior victòria. Així, en la consecució per aconseguir nous aliats que reafirmin aquestes opinions transformades en "noves o pseudo-certeses" ens mantenim en l'intent per assolir un poder imperant i únic on es reafirmi la "meva pròpia opció" delimitant de forma mil·limètrica i clara les fronteres entre la "nostra" i la "seva", entre els "uns i els altres". 

Sota aquest escenari sord, ultracompetitiu, i poc permeable, el saber, i d'acord amb les idees Foucaultianes que el situen com a principal eina de poder i control social, no queda exempt d'aquestes dinàmiques hostils i oblidades de dialèctica. 

Igual que en les esferes polítiques, i seguint amb algunes similituds, trobem, o per ser precises veiem que no trobem, aquesta parcel·la de diàleg i per tant de dialèctica real entre els diferents sabers. En molts casos ens trobem doncs davant d'una sorprenent polaritat entre disciplines, matèries, arts o sabers, les quals es relacionen entre elles de manera excloent, i sota el nostre entendre poc productiva/evolutiva. 

En aquest cas concret, i en un dels ambients en el que veiem es concentren i es troben disciplines diferents, es posa en evidència la batalla i oposició  constant entre elles, per obtenir la raó (veritat absoluta) i d'aquesta manera poder governar el coneixement i les posteriors pràctiques que envolten la Salut Mental. Diferències conceptuals, de paradigma, de construcció i deconstrucció, diferències pel que fa al llenguatge i al mateix significat del que és o no saber, ciència o coneixement, que acaben participant d'una recerca d'allò vertader i absolut, deixant de costat i oblidant-se de la importància i la riquesa del propi diàleg entre els uns i els altres. El diàleg entre l'antropologia, l'art, la psiquiatria, el saber de l'experiència, la psicologia, la sociologia, i fins i tot la filosofia, l'educació o els sabers de caire popular, amb la voluntat d'obrir noves perspectives, nous punts de vista i de reflexió, de construcció conjunta i fins i tot de replantejament de la pròpia identitat com a disciplines. Parlem doncs d'una escolta real, amb un caràcter de complexitat i heterogeneïtat pel que fa als diferents plantejaments, amb una voluntat d'avançar en el propi coneixement. Es tracta de flexibilitzar aquelles fronteres que ens delimiten i limiten de forma ordenada i d'aquesta manera trobar un llenguatge comú que ens apropi a aquell saber que fins ara era l'oposat. 

Agafem doncs un espai, agrupem en el seu interior diferents sabers i sacsegem aquest encontre (a través del qüestionament, reflexions, exposicions, debats i sobretot a través de l'escolta) amb molta força i sense intenció d'arribar a cap resultat prèviament definit que ens condicioni. 

Què passaria? Quin seria el resultat? De què parlarien l'art, l'educació i la psiquiatria? Què s'haurien de confessar la psicologia i l’antropologia? O quin llenguatge utilitzarien la poesia i la filosofia mentre parlen de manera metafòrica amb la psiquiatria? En definitiva, sense cap resposta clara però amb una gran curiositat per poder experimentar algun d'aquests encontres o diàlegs entre aquests que fins ara es situaven com a oposats, apostem de forma clara per recuperar aquesta necessitat de dialèctica real que, com en la política, donaria lloc a noves maneres d'entendre, entendre'ns i organitzar-nos, deixant enrere les doctrines i acostant-nos a un llenguatge complex, comú i heterogeni.