Un salt al buit


[Un educador obre la llibreta i es disposa xerrar amb la seva tutorada. La jove li pregunta pel seu futur. Ell, intel·ligent esquiva la resposta retornant-li la pregunta: i tu, com et veus quan siguis major d'edat? – No ho sé, estic espantada.]
 
Arriba la data esperada o fatídica per als joves residents en CRAE i CREI -sense família on anar- quan assoleixen la majoria d'edat. Serà una cosa o altre depenent del jove i del centre on aquest ha viscut els darrers anys de la seva joventut. Recent fets els 18 anys, o pocs mesos abans per a millorar les estadístiques de la DGAIA, amb una motxilla encara feixuga i molesta en la majoria de casos i arrossegant mancances fruit del seu desemparament però també del maltractament institucional i orgànic del sistema de protecció a la infància, el jove perd la tutela de l'administració i marxa cap a un futur incert. 
 
Aquest en aquest futur incert veu com els seus companys d'institut, o de PQPI, o d'escola d'adults de la mateixa edat segueixen a casa sota el caliu dels seus pares, amb el seu sosteniment econòmic, poden portar la xicota a casa i convidar amics seus a dormir sense problemes. Tot això als pisos que els cedeix la generalitat amb lloguers reduïts no passa. Elles i ells es veuen abocats amb 18 anys a assumir-ho tot, i encara sort de les engrunes de l'àrea de suport al joves extutelats i de la bona feina capacitadora d'alguns CRAEs. Per a rematar els ànims d'aquests joves, l'empobriment per despossessió de les classes baixes catalanes fa que la seva inserció sociolaboral esdevingui poc probable. 
 
Aquest assumpte no és nou, però tinc la sensació que des de la creació de l'àrea de suport al jove extutelat de la DGAIA no s'ha avançat gaire, i a més, els actuals recursos no estan ni molt menys preparats per a garantir un futur digne en l'actual context de crisi econòmica per a aquests conciutadans de motxilla feixuga i molesta. Des dels CRAEs –en general- es treballa un concepte d'autonomia molt lligat a l'obediència d'unes normes i unes rutines i per tant es deixa poc marge per a l'autonomia real del jove. Els professionals dels pisos de l'àrea és queixen que els joves que els arriben no estan preparats encara per emancipar-se, hom s'hauria de preguntar per què no ho estan, i la segona pregunta hauria de ser quin jove de 18 anys actualment ho està?  
 
M'agradaria poder dir als joves que tutoritzo que l'administració del seu país vetlla per ells i elles, que igual que els seus companys, seguirà acompanyant-los després de l'estada al centre fins que puguin ser autònoms; m'agradaria que el país que construirem aviat, sigui sensible a aquests joves. Només un país sensible amb els i les vulnerables pot ser un país just. 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article