Alarma contra les injustícies contra les persones amb diversitat fucional?

És evident que perquè se susciti un canvi social ha d’existir un clima d’alarma social que el propiciï. En alguns casos aquest clima es dóna i, en d’altres, passa inadvertit. Amb tot, el moviment que genera resulta fonamental i indispensable perquè es produeixi qualsevol transformació en la nostra societat. Hi ha situacions que afavoreixen aquesta alarma i, per tant, aquesta necessària evolució. El cert és que en temps de calma no es donen tants canvis com en moments d’ebullició.

Un clar exemple d’aquest clima d’alarma han estat els detestables casos de violència dels pistolers de la banda terrorista ETA. En remoure’s les consciències es van causar unes mesures governamentals que han portat al seu debilitament i a una nova percepció social que distingeix víctimes de botxins.

Un cas puntual de gran calatge va tenir lloc amb el desastre ecològic provocat pel naufragi del Prestige a les costes gallegues, esdeveniment des del qual molts es van adonar definitivament de la importància per a tots de protegir el nostre medi ambient, llar que compartim. Potser aquí es detecten les seqüeles permanents que determinats esdeveniments deixen com a herència. Malgrat tot, aquest autèntic holocaust va tenir el seu cantó positiu ja que va despertar moltes ments de la seva letargia.

Es podrien anomenar moltes més mostres d’activar la nostra societat per un esdeveniment que duu al desitjat canvi social (penso en el GAL i el control ciutadà sobre la classe política que exercim des d’aleshores) com el moviment per la igualtat racial que es va començar a forjar als Estats Units perquè una jove Rosa Parks es va quedar asseguda en un lloc de l’autobús exclusiu fins aleshores per a viatgers blancs.

Per tant, situacions puntuals o continuades han servit com a detonant perquè el nostre món evolucionés en diferents àmbits. Un cop apuntat això, ara cal mencionar que, per intocables que hagin estat fets similars perpetrats contra les persones amb diversitat funcional com a col·lectiu o de manera individual, aquest clima d’alarma i perill conductor a l’evolució racional i canvi efectiu i eficaç en les nostres vides i entorns no es produeix ni s’albira.

Només es produeix en llocs determinats, el pas de la mort física a una dolorosa mort social. En aquest brutal escenari és impossible pretendre establir una inexistent equidistància entre qualsevol delicte i els causats sota el pendó estatal contra individus amb diversitat funcional, poc menys que acostumats a base de pals a patir l’escandalós escarni de la discriminació perenne.

En referència a la síndrome d’Estocolm i relacions afectives o de dependència entre víctima d’un segrest i un botxí, en psicologia hi ha l’expresió “indefensió apresa” per destacar justament la submissió de l’agredit cap a l’agressor per la perseverància, intensitat o duració de l’acte delictiu. És possible que aquesta indefensió apresa serveixi, en part, per entendre, que no justificar, l’automplacència de la població en general i de molts sectors de la diversitat funcional davant les injustícies contra aquest grup concret.