El bon periodisme també és estat del benestar


Des de principis del segle XX pel cap baix, s’ha atribuït al periodisme la funció de watch-dog , el paper de “gos guardià” de la democràcia. La metàfora canina és molt il·lustrativa per presentar-nos la premsa com un amic fidel que vigila els valors de les institucions de l’estat de dret, concebut com la casa col·lectiva de les societats avançades. Segons aquesta teoria, la separació de poders de Montesquieu necessita el contrapès de la premsa per controlar els excessos de l’Executiu, el Judicial i el Legislatiu.

Ha passat gairebé una centúria des que Walter Lippman fou l’any 1922, segons la historiografia periodística, un dels primers en parlar en aquests termes. És bo recordar-ho ja que l’ofici de la informació passa actualment per un descrèdit generalitzat que massa sovint és injust. Avui, més que mai, es mata el missatger i es responsabilitza els mitjans de comunicació de tots els mals, oblidant la noble funció social del periodisme.

Trenco una llança a favor del periodisme perquè em semblen odioses les comparacions d’aquells que diuen que cal tancar televisions públiques per invertir més en sanitat i educació. Això no funciona així! No són vasos comunicants! Quan l’administració treu la màquina de podar, les branques talades ja només serveixen per fer llenya i no per plantar-les al parc o jardí del costat.

Les televisions públiques, quan estan ben fetes, quan són plurals i no segueixen consignes governamentals, són absolutament necessàries per a la cohesió social, per a la difusió cultural i per a l’accés universal a la informació. Diguem-ho clar: la televisió pública informativa ─si es fa seriosament i és entesa com un mitjà de tots─ forma part de l’estat del benestar. No em refereixo a l’entreteniment, ni a la banalitat “cutre”, ni a la ficció, ni als espectacles ni al futbol; parlo dels programes informatius i de servei. La salut democràtica d’un país també es mesura per la qualitat del seu model de televisió publica. La BBC, les notícies de La 2 en temps de Lorenzo Milà, els documentals de 30 Minuts de TV3, la Marató... En tenim molts bons exemples.

No negaré que existeix l’altra cara de la moneda. La televisió servil, oficialista o tutelada amb episodis tan vergonyosos com els informatius d’Alfredo Urdaci durant el govern d’Aznar, amb un Telediario condemnat per manipular la informació sobre la vaga general. Però que alguns editors polititzats facin un ús pervers de la televisió no significa que el concepte “públic” lligat a la televisió deixi de ser valorat per la gent.

Per això, ha estat emocionant i trist alhora seguir les emissions dels periodistes del Canal 9 quan la Generalitat Valenciana tancava l’emissora i els resistents entrevistaven entre les reixes del recinte la portaveu dels afectats del metro de València després d’anys de silenci. També van omplir de dignitat aquest nostre bell ofici les manifestacions ciutadanes pels carrers d’Atenes i Salònica en contra de la clausura de la televisió estatal grega.

El prestigi de la televisió pública és un valor reconegut per no caure en els interessos privats del mercat. En canvi, la tradició i trajectòria de la premsa impresa ha estat diferent i les subvencions als diaris solen ser molt criticades i es perceben com a instruments per domesticar, dirigir els missatges i mitigar les veus més punyents o incòmodes.

L’ajut públic a la premsa no s’hauria, però, d’associar necessàriament a quelcom que fa tuf o vergonya sempre. La injecció econòmica pot justificar-se si el periodisme forma també part de l’estat del benestar. Algú dirà: “sí, sí... molt bé, molt bé..., però els metges curen malalties i els mestres formen els nens. ¿Què nassos ens aporten els periodistes?, però si els periodistes només ho empastifen i manipulen tot!”

La resposta és clara: malgrat que alguns confonguin el periodisme amb el pamflet, en general no és així. Recordem que sense la bona feina d’El Periódico, per exemple, el veí de Montgat Óscar Sánchez no hauria sortit lliure després d’haver estar tancat en una presó d’Itàlia 626 dies per un error judicial. Sense la bona feina de Montserrat Armengou i Ricard Belis de TV3, tanmateix la justícia no hauria investigat mai el robatori dels nens del franquisme. I, sense la implicació de la majoria de mitjans de comunicació catalans durant dècades ─que ja va començar TVE-Sant Cugat i Ràdio 4 en anys molt més heroics que no ara─, la llengua catalana estaria avui molt afeblida socialment.

Són tants i tants els exemples de contribucions mediàtiques positives que la llista mai s’esgota: ¿quantes històries humanes, testimonis excepcionals o fets de mèrit hem pogut conèixer gràcies al periodisme? Són nombrosos els bons professionals que es trenquen les banyes cada dia per indagar, buscar i explicar el món en què vivim amb honestedat i rigor. El mateix aplaudiment que es mereix el portal www.social.cat , reconegut amb el 21è premi del Consell Municipal de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona als Mitjans de Comunicació a la modalitat d’internet per la bona tasca que fa reflectint la pluralitat de veus del tercer sector. Moltes felicitats a tots!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article