Assistència sexual per a persones amb diversitat funcional

Cercle virtuós de teoria i pràctica
 

L'assistència sexual per a persones amb diversitat funcional és quelcom per definir, tant discursivament com en les pràctiques. Aquest article proposa alguns elements a tenir en compte en el procés col·lectiu que acabi assolint un consens prou sòlid sobre què entenem per "assistència sexual" i com articular-ho a la pràctica.

Hauríem d'assumir, per inevitable i per desitjable, un desenvolupament caòtic de discurs i pràctica. Ambdós elements estaran sempre en construcció i permanentment inacabats, única manera que conservin la capacitat d'adaptar-se a la complexitat sense límit de les relacions humanes i dels marcs culturals i sociopolítics que les sostenten en cada lloc i moment. 

Allò que sí resulta cabdal és que teoria i pràctica estiguin connectades en forma d'un cercle virtuós que les retroalimenti recíprocament. Prou d'expertesa que determina veritats des de la no experiència, prou d'experiències reactives que davant les urgències quotidianes menystenen el filtre de la reflexió col·lectiva. Fem pensant i pensem fent.

La proposta teòrica que volem plantejar en aquest article és que l'assistència sexual per a persones amb diversitat funcional és l'espai d'intersecció de l'assistència personal (materialitza el dret a l'accés al propi cos) i del treball sexual (s'obté plaer sexual a canvi de diners). Si ho entenem d'aquesta manera, les funcions de l'assistent sexual serien ajudar la persona amb diversitat funcional abans, durant i/o després de les pràctiques sexuals amb altres persones en tot allò que no pugui fer sense suport,  així com masturbar la persona amb diversitat funcional en cas que no pugui fer-ho per si mateixa. 

Per què fins aquí? Perquè fins aquí arriba la materialització del dret a l'accés al propi cos, aquestes són les accions que la persona amb diversitat funcional podria fer per si mateixa en absència de diferències funcionals. Entenem que ni les persones amb diversitat funcional ni ningú té dret a l'accés a altres cossos. No existeix el dret a la felació, ni al coit ni a cap pràctica sexual sobre altres cossos. Als altres cossos s'accedeix per acord, no per dret.

Aleshores, com garantim que les persones amb diversitat funcional gaudeixin d'una sexualitat que inclogui l'accés a altres cossos? No ho garantim, com passa amb la resta de persones. Si entenem que als altres cossos s'accedeix per acord i no per dret, hem d'assumir que només podem aspirar a crear condicions favorables i els suports necessaris per tal aquests acords lliures, ja siguin per desig, per amor o per diners, es desenvolupin segons amb el marc cultural i social on han de tenir lloc. No hi ha dreceres, per tenir una vida sexual rica i plena cal tenir una vida rica i plena. I viceversa.

Les condicions favorables a que ens referim són ben conegudes: un disseny per a tothom dels entorns urbans, especialment del transport i l'habitatge, que permeti la lliure circulació i participació de les persones amb diversitat funcional, una escola inclusiva que socialitzi les diferències com a valor des del primer moment, assistència personal i tecnològica per desenvolupar les tasques quotidianes amb llibertat, ingressos econòmics suficients derivats d'un mercat laboral inclusiu i d'una renda bàsica de ciutadania, etc. Tots aquests elements, considerats en conjunt, són un mur infranquejable en el fugaç temps d'una vida humana.

Per tant, aquest ha de ser un horitzó no individual si no col·lectiu, que lluny de paralitzar-nos (podeu riure) serveixi per mobilitzar-nos i avançar, tot exigint ritmes de canvi d'escala humana i no pas geològics o històrics. Un catalitzador fonamental d'aquestes transformacions socials és el canvi d'imaginari col·lectiu que visualitza les persones amb diversitat funcional com a malaltes (per sobre de qualsevol altra consideració, per tant no cal ciutadania plena, només sobreviure) i com a cossos ni desitjables ni desitjants.

Hauríem de deixar de banda discursos com "la realitat és que hi ha persones amb diversitat funcional que no cardaran mai, perquè la gent té prejudicis, perquè no poden lligar als bars…no podem esperar a canviar-ho tot ¡¡" La realitat es transforma. I, efectivament, no podem esperar, però tampoc prendre dreceres que validen i reforcen els estereotips sobre les persones amb diversitat funcional.  Intentem no llençar pedres contra la nostra pròpia teulada.

No és fàcil entomar tanta complexitat.Aquí esdevé fonamental el suport entre iguals, i les aliances amb tots els grups i persones que lluiten políticament per a una autèntica revolució dels cossos, pels cossos, des dels cossos. En aquest sentit, sempre haurem de tenir presents, com a pròpies, les lluites feministes, quan abordem la realitat de la discriminació per raó de gènere, i dels moviments trans/queer quan parlem de desitjos, pràctiques i identitats no normatives. Si les persones amb diversitat funcional hem de ser part de la sexualitat humana que sigui per transformar-la, per fer-la més rica i millor per a tothom, no simplement per a intentar encaixar reproduint un model heteropatriarcal i capacitista que ja sabem des de fa temps que ni funciona ni és esmenable.

En particular, caldria tenir cura de no acceptar i perpetuar l'estigma sobre les persones que fan treball sexual i/o prostitució lliure. Moltes de les propostes sobre la figura de l'assistent sexual ,no pas la nostra, impliquen l'accés de les persones amb diversitat a altres cossos per obtenir plaer sexual a canvi de diners però sense acceptar que això és treball sexual/prostitució lliure. Els motius per no acceptar tal evidència són que aquests acords es consideren quelcom terapèutic i/o solidari.

Al nostre entendre, això reforça els estigmes sobre les persones amb diversitat funcional (vides esdevingudes tractaments, cossos no desitjables) i sobre les persones que fan treball sexual (no se les ha de reconèixer, s'han d'avergonyir i amagar, són ignorants) En la nostra proposta, aquestes pràctiques constitueixen treball sexual /prostitució lliure i cal lluitar conjuntament perquè siguin inclusives i es reconeguin drets laborals i expertesa en el coneixement.  Sense guetos, sense estigmes. A diferència de l'assistència sexual, no són un dret, si no un acord entre persones lliures.

Per descomptat, no s'ha de perdre de vista que la necessitat de suports de la persona amb diversitat funcional pot ser vinculada a la mobilitat, a la presa de decisions i/o a la comunicació. De vegades, aquesta complexitat es fa servir per argumentar que cal una formació "especial" per poder ser assistent sexual,  que aquest coneixement està en mans de persones expertes que no fan treball sexual, i que aquesta expertesa des de la no experiència confereix el poder de decidir qui pot treballar d'assistent sexual i qui no. 
 

En la nostra proposta, no s'accepta cap coneixement expert que no sigui construït també (no només, però també) des de l'experiència. El  lema "res sobre nosaltres sense nosaltres" és ben conegut entre les persones amb diversitat funcional, el fem extensiu a les persones que fan treball sexual i a les que fan assistència personal, sense excloure la possibilitat que hi hagi altres persones que no pertanyin a aquests grups.  La formació ha de ser un dret de les persones treballadores i de qui rep el servei, no pas una obligació que restringeix la llibertat sobre el propi cos. Per tant, la formació ha d'estar a disposició de qui la vulgui, no imposar-la com a filtre que, a més d'ineficaç, limita la llibertat per decidir sobre el propi cos. 

Finalment, dèiem al començament que tota proposta teòrica ha d'anar acompanyada de la seva articulació efectiva concreta. Entenem que la proposta teòrica de que l' assistència sexual per a persones amb diversitat funcional és l'espai d'intersecció de l'assistència personal (materialitza el dret a l'accés al propi cos) i del treball sexual (s'obté plaer sexual a canvi de diners) s'ha de dur a la pràctica creant petits grups autogestionats i horitzontals de persones amb diversitat funcional que necessitin assistència sexual, persones que fan treball sexual/prostitució lliure i persones que fan assistència personal. Poden haver-hi més, però aquestes tres potes hi han de ser presents. La idea és que els diferents grups arribin a establir una comunicació estable entre sí per contrastar i enriquir discursos i practiques, no pas amb ànim homogenitzador, si no diversificador. L'assistència sexual és un dret, la sexualitat lliure i diversa, un tresor.