Sobre 'la relació' entre el professional i 'l'usuari/a' Del diagnòstic i/o la cartografia del problema (i la solució) (III)

Fins al moment, i seguint el fil de les dues darreres reflexions anteriors – La prèvia i El posicionament pròxim – diria que hem pogut fer una primera i ràpida aproximació al que podríem considerar el “terreny relacional” entre el professional i l’usuari. Fins en aquest punt, tant sols ens hem llegit una mica el mapa; hem fullejat les “ressenyes”, i doncs, ja sabem que, per bé que la ruta tindrà algun moment difícil – o fins i tot extrem -, el nostre necessari “posicionament d’afrontament” ha de ser valent, pròxim i sincer, així com també humil, equilibrat i respectuós.

Recordeu allò de:

1) El “vincle” professional – en el context de treball als SSAP – es constitueix a partir de dues “identitats” lliures – en principi -, i per tant responsables, en definitiva, dels seus propis actes.
2) El “vincle professional” es construeix en i durant el procés d’acompanyament d’una persona – grup o família –.
3) Tot “vincle professional”, es construeix i es desenvolupa en la voluntat de constituir un punt de “suport” i/o “ajuda” en el desenvolupament i el benestar general – d’una persona, família grup i/o comunitat. ¿No sé si seria molt atrevit considerar-ne també la felicitat?
4) Tot “vincle professional” es construeix i es desenvolupa, encara que l’altre – l’usuari – no et vulgui ni veure i/o et desitgi el pitjor dels mals. Cal recordar-ho: actuem en pertinença a un sistema legal concret.

Doncs avui m’agradaria afegir-ne una més:

- El “vincle” professional – en el context de treball i/o l’educació social als SSAP – es constitueix en dependència allò que – o bé per la persona, o bé per l’administració – es designa com “un problema”.

I heus aquí, la gràcia de tot plegat: “El problema”.

Tens al davant, una dona lletja i desagradable, envellida per la festa permanent. Arrugada com una mala cosa, encara procura mantenir-se en conversa recordant els seus tics de “callejera” seducció. L’estómac se’t regira; per tu encara és massa d’hora pel primer alè de gintònic. És agressiva, xerraire fins l’esgotament; incapaç de parar un moment per escoltar-te...
Estàs insegur, fins i tot li tens una mica de por. L’estómac es contrau mentre te la mires estupefacte. Sents aprensió, fàstic potser i tot. És la primera vegada que la veus, menys mal que només la citaves per l’absentisme escolar de les nenes.

El problema és la senyora i els seus aires d’adolescent? És l’alcohol? És que les nenes no vagin a l’escola?

Si “el problema” el volem veure amb un únic monocle, o des d’una única posició... de ben segur que tant sols serem capaços d’obtenir una pista d’esbiaixada de la “realitat del problema”. Si tant sols ens quedem amb els indicis, factors i indicadors de risc (o de que les coses no van bé) – alcoholisme, absentisme escolar... – tindrem clars alguns dels indicadors d’avaluació a tenir en compte – abstinència i escolaritat – però serà una intervenció directe, potser mancada d’alternatives i només centrada en amenaces i “càstigs” administratius i/o judicials.

“El problema”, en la immensa majoria de les ocasions treballades, ni és una qüestió merament “puntual”, ni “unifacètica”; ni “aïllada”. En el seu conjunt, m’atreviria a dir que “el problema” és el resultat – no pas final – d’una trajectòria vital concreta – individual i/o familiar – en què, i en general, cada ú ha pres les decisions que ha volgut (o que ha pogut) prendre.

“El problema”, és “la punta de l’iceberg” d’una “identitat problemàtica”, que es construeix a si mateixa a base de totes aquelles decisions i totes aquelles altres accions, que d’alguna manera o altra, va decidir emprendre – o va decidir no fer-ho -.

Però vaja, com que avui ja m’he allargat massa, del “decidir” i de l’“actuar”... ho deixaré per un altre dia.

Només una darrera observació:

Perquè tot “vincle professional”, es construeix i es desenvolupa en la voluntat de constituir un punt de “suport” i/o “ajuda” en el desenvolupament i benestar general d’una persona, família grup i/o comunitat: “El problema”, acostuma a ser tant sols i de fet, el punt “de crisi” necessari en qualsevol “identitat”, per poder (re)iniciar-se i (re)incorporar-se dins un “sistema operatiu” concret i determinat.