Ja fa molts any que els programes preventius dirigits als centres educatius s'han estès per tot el territori. Si bé alguns autors assenyalen que la prevenció escolar es fa a través de les diferents matèries escolars , la realitat del territori català presenta un panorama força diferent, però fins i tot de més qualitat o més específic que el que podria oferir una assignatura com “Educació per la Salut”.
Així doncs, ens trobem que la majoria d'intervencions que es fan a les aules no les fa el professorat, per diferents motius. D'una banda, ja que poques vegades està format adequadament o perquè simplement no disposen del temps necessari per fer-ho, però també perquè el vincle entre professorat i alumnat establert deixa poc marge a parlar obertament dels consums o inquietuds que tenen els alumnes respecte les drogues. És per això que la intervenció amb els alumnes per prevenir els consums queda en mans dels tècnics municipals o supra-locals especialitzats en la prevenció de drogues, o bé per entitats i programes especialitzats en oferir formació a l'alumnat. Aquesta situació permet fomentar la participació del alumnat gràcies a la confiança que aporta el formador o formadora extern i expert en la matèria. Amb això no volem dir que el professorat no s'impliqui, requisit indispensable per evitar el consum de drogues (PNSD, any 2000) junt amb la implicació de la família i el mateix alumnat. Ans al contrari, el professorat es preocupa i vetlla perquè els estudiants estiguin capacitats en la decisió del consum i desenvolupin el seu pensament crític, però simplement deleguen una tasca per millorar ostensiblement el resultat final.
Si fixem la mirada en la tipologia de programes existents, trobem que la majoria de programes són de tipus universal, per tant dirigits a tota la població escolar. No obstant, cada cop tenen més presència els programes preventius selectius dirigits a grups de risc, i fins i tot programes de prevenció indicada dirigits a població consumidora que presenta algun tipus de problemàtica associada al consum.
L'explicació de la confiança que dipositen els diferents agents socials en tècnics en prevenció de drogues i entitats especialitzades té una raó de ser. Catalunya és, segurament, la comunitat més prolífica en generar programes preventius adaptats a la realitat canviant del moment, i en oferir diferents discursos i diàlegs sobre els consums de drogues i amb professionals experts en la matèria. Per aquest motiu, els mateixos professionals s'adapten molt més ràpid a la realitat canviant del consum juvenil que no pas les institucions que marquen els estàndards i sovint massa allunyades del que passa dins de les aules.
Un exemple d'aquesta adaptació és que si bé les institucions fa relativament poc que han modificat l'objectiu d'aconseguir que els joves no consumeixin drogues per introduir-ne de nous com el foment de la perspectiva crítica davant el consum, o disposar d'eines per tenir una decisió pròpia davant d'un possible consum, els professionals dedicats a això ja fa molt temps que els han proposat i els porten en pràctica. Dit d'una altra manera, és un quimera voler aturar el consum de drogues de cop, així que la proposta tècnica és donar importància als objectius específics, que en última instancia poden ajudar a millorar l'objectiu general.
Evidentment aquest canvi d'objectius respon a un canvi de paradigma, però és que fins i tot els professionals experts en la matèria fa molt més temps ençà que denunciaven el discurs simplista del “No a les drogues” i apostaven per sensibilitzar la societat sobre una qüestió clau: hi ha hagut, hi ha, i hi haurà consums que s'hauran d'atendre i no es podran prevenir. Aquest canvi de paradigma i objectius ha propiciat el canvi de les dinàmiques i ha portat a un nivell de màxima importància el com, gairebé al mateix nivell del què, per evitar un determinisme únic en la causalitat del consum de drogues. Al mateix temps, aquest canvi de paradigma ha donat a conèixer la realitat objectiva del consum de drogues, fins al punt que els resultats d'aquest pensament s'ha estès entre la població adulta, on es troben els pares i mares i el professorat dels centre. Prova d'això és que aquests agents socials ja han adoptat aquest discurs, de la mateixa manera que prova d'això és la proliferació de programes, materials didàctics, tècnics municipals, noves entitats, que treballen el la mateixa línia.
Els professionals que intervenen a l'escola intenten no jutjar, ja no parlen de les seves males experiències passades, no avisen o alerten dels “grans perills” de consumir drogues, perquè aquest discurs ja no té cap validesa entre l'alumnat (per la creença de “a mi no em passarà”). Avui en dia els professionals informen, posen el context de perquè hi ha persones que prenen drogues, escolten les seves experiències, resolen els seus dubtes, formen als alumnes per tenir millors actituds positives davant les drogues, plantegen els riscs més habituals de consumir-ne però sobretot, l'objectiu és esdevenir referents per als alumnes. Per això, aquests educadors, pedagogs, psicòlegs, treballadors socials, integradors o agents de salut entre d'altres, tenen una gran responsabilitat que entomen de manera natural, ja que és la seva missió. I a més, disposen de la formació adequada i tenen una alta credibilitat entre l'alumnat. Què més volem?
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari