Entre el barri de Pedralbes i el de Ciutat Meridiana disten poc més de 13 kilòmetres de distància que, segons el google maps, podríem fer en 15 minuts i escaig de temps si anéssim en cotxe. No obstant això, entre aquests dos barris, ubicats en la mateixa ciutat, existeix un abisme social que s’està fent, any rere any, insuportable. Segons les dades de 2013 del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona, un habitant de Pedralbes té una renda 6,5 vegades superior a la d’un de Ciutat Meridiana, o bé 6 vegades superior a la d’un de Trinitat Nova o de la Zona Franca, per posar altres dos exemples. Existeixen moltes altres dades que indiquen la preocupant consolidació d’aquesta Barcelona dual. Fa alguns mesos, per exemple, investigadors del projecte europeu Sophie advertien de que la diferència d’esperança de vida entre els residents del barri de Sant Gervasi i el del Raval és actualment de 8 anys: mentre que al primer els seus habitants viuen de mitja uns 81 anys (una xifra una mica per sobre de la mitja europea), al Raval aquesta xifra es situava en els 73 anys (dada equiparable a països com Nicaragua, República Dominicana o l’Iran).
Però més enllà de les fredes xifres, aquesta bretxa social es tradueix en persones que afronten un dia a dia concret i totalment dispar i que en el cas dels barris més empobrits té a veure amb una vida marcada pels desnonaments (recordem que Ciutat Meridiana és el barri de l’estat espanyol on més execucions hipotecàries s’han produït), la creixent pobresa i l’autèntica supervivència. Una realitat, cal destacar, que afecta amb especial virulència a determinats col·lectius: joves, dones i persones immigrades. És un paisatge social que copsem de primera mà i de mil maneres als nostres carrers, i que és corroborat per tants professionals dels serveis socials que no fan més que repetir que es troben literalment “desbordats”. El que està clar és que, avui dia, néixer a diferents barris d’una mateixa ciutat com Barcelona pot implicar tenir trajectòries vitals totalment diferents.
Les causes de com hem arribat a aquesta fractura social tenen a veure amb la crisi, però van molt més enllà. Per una banda, és obvi que l’atur, la precarietat laboral o l’impacte de les retallades en serveis públics són especialment significatius a determinats indrets. Per posar només un exemple: a barris com la Zona Franca l’atur afecta a gairebé el 20% de la població, mentre que a d’altres, com a Vallvidrera, aquesta xifra és cinc vegades inferior. Per altra banda, existeixen elements molt més de fons, i que tenen a veure amb la manca de polítiques veritablement orientades a la inclusió social i a la redistribució de la riquesa.
El resultat de tot aquest escenari és molt preocupant: Barcelona, aparador per turistes de tot el món, camina progressivament cap a la creació de guetos en els que el conflicte social està més que servit i en el que multitud de persones no tenen garantides la seva existència diària. Quan a poc més d’un any es comença a parlar de les eleccions municipals de 2015, no sembla existir un altre debat més urgent que el de trobar mesures i polítiques concretes que posin fre a aquesta Barcelona cada dia més polaritzada.
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari