Els nens de l’Artur Mas (II): Els infants acollits

La sèrie d’articles d’opinió “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

 Es diu Marc, té 8 anys, i tot apunta a que es passarà els propers 10 vivint en un centre del sistema de protecció a la infància. I tot i que sap que en el centre els educadors el cuidaran bé i que a casa seva alguna cosa no rutllava com cal, no deixa d’anhelar, sense saber-ho, la possibilitat de tenir una vida normal amb una família que el cuidi i l’estimi com la resta dels seus amics.

Catalunya té actualment 3.458 infants acollits, dels quals 964 viuen amb famílies alienes. És a dir, aquelles que sense tenir cap relació de parentesc amb l’infant, han decidit obrir les seves cases, les seves vides, a algun d’aquests nens que esperen als centres una oportunitat.

L’acolliment familiar, a diferència de l’adopció, es planteja com una mesura temporal fins que la família d’origen se’n pugui tornar a fer càrrec. Parlem, per tant, d’unes setmanes en alguns casos, i de tota la seva infància en d’altres.

Segons dades del darrer Informe de Síndic, 287 nens i nenes esperen als centres que aparegui una família que els aculli. Aquesta dada però, s’allunya força de la realitat, doncs tothom qui treballa en l’àmbit sap positivament que aquesta xifra es pot triplicar fàcilment. El motiu, senzill: davant una proposta perquè un infant major de 8-9 anys sigui acollit, o bé un grup de germans, sovint es rep la resposta següent: “No trobarem una família que vulgui acollir uns germans”, o bé “Aquest nen –de 9 anys– ja és massa gran. Serà millor que en lloc de família d’acollida li busquem una Família Col·laboradora”.

Resultat: normalment no es troba ni una cosa ni l’altra, i el nen es fa gran al centre.

Però què és una Família col·laboradora? Són famílies compromeses que, sense tenir la possibilitat d’acollir, volen ser presents en la vida d’algun d’aquests infants, enduent-se’ls els caps de setmana o en períodes de vacances, i oferint-los la possibilitat de conèixer un entorn de relació diferent al que ells han viscut.

És important destacar, també, que no tots els infants que viuen en centres son susceptibles de ser acollits, doncs de vegades hi ha algun factor que desaconsella aquesta mesura en favor d’una atenció per part d’equips més especialitzats (parlem d’infants, per exemple, amb alguna malaltia mental, alteracions de conducta o bé un vincle familiar tan intens que faria difícil que l’acolliment resultés satisfactori).

A part de valorar l’extraordinària tasca i el compromís de les famílies, fóra bo considerar algunes de les qüestions que acompanyen aquesta mesura. No cal dir, que a banda dels avantatges que suposa per l’infant, –que troba l’afecte, l’estabilitat i una atenció que malauradament no sempre es pot oferir als centres amb les mateixes garanties–, també en presenta per a l’Administració.

Les famílies reben una ajuda mensual base d’entre 326 i 393€ per infant acollit amb la que han de pagar escolarització, alimentació, roba, lleure, així com qualsevol altra despesa. Aquesta quantitat és manifestament insuficient, més si tenim present que existeixen estudis que xifren en uns 830€/mes la despesa generada per nen.

Cal dir, a més, que aquesta prestació porta congelada des de 2007. Si es mira l’evolució de l’IPC en els darrers anys es constata que des de 2001 les famílies han perdut una capacitat adquisitiva d’entre el 25 i el 29%.

Aquestes famílies, per bona disposició que tinguin, no són alienes a la dramàtica situació que viu tothom. Però amb un afegit: cuiden, atenen, eduquen, ensenyen i preparen per la vida a uns infants com si fossin seus, però que en realitat no ho són. Són els nens de l’Artur Mas.

És evident que quan algú opta per acollir un infant, no ho fa en absolut pensant en l’ajuda econòmica que rebrà, doncs la relació entre prestació i despesa real és deficitària, però el que no té gaire sentit és que es pugui donar el cas que per tenir un infant acollit, algunes famílies hagin de fer malabars per arribar a final de mes. Així, no deixa de ser necessari –més encara en l’actual conjuntura– fer una crida perquè l’Administració doti a les famílies d’una prestació que s’aproximi el més possible al despesa real.

D’altra banda, si es considera que el cost de mantenir un nen en un centre és d’entre 3.970 i 4.665€/mes, i la mitjana de la prestació per acolliment és de 481€/mes, trobem que pel mateix cost de tenir un infant en un centre, se’n podrien tenir entre 8 i 9 en famílies. O parlant en termes absoluts, per cada euro destinat a l’acolliment en família aliena n’hi ha quinze i mig destinats a recurs residencial (CRAE). I em pregunto: s’aposta realment per l’acolliment?

Però tornem als infants, que és el veritablement important.

Més enllà de dades i xifres, sempre fredes i buides de mirades, aquestes línies demanen una mica més. No es conformen amb una lectura commoguda, indignada, o simplement curiosa. Volen ser tocades. Exigeixen que les mirades es transformin en mans, en dits, i que s’apropin, fins tocar-la, a la realitat que descriuen. Aquests nens ens demanen que els mirem, ens reclamen sí, que els parlem. Que els obrim les portes de les nostres llars, i que els donem una oportunitat.

Una oportunitat, sí. Perquè només d’això es tracta.


Per acollir, col·laborar, o simplement saber-ne més:
Guia sobre Acolliment Familiar
AFABAR (Associació de Famílies Acollidores de Barcelona)
ICIF (Institucions Col·laboradores d’Integració Familiar)
Departament de Benestar i Família






Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Laia Barcelona
8.

Hola a totes les famílies acollidores, em podrieu ajudar amb una enquesta. Tardareu molt poc en contestar.La trobareu al seguent link:
https://t.co/stnMzl5gwI
Moltes gràcies a tots/es.
Laia.-
#4

  • 1
  • 0
David Román Barcelona
6.

Adjunto enllaç a l'Informe del Síndic de Greuges sobre Acolliment Familiar (desembre de 2013).

L'enllaç de l'article ja no és operatiu.

  • 0
  • 0
Josep M Armengou Barcelona
5.

Trobo impactants i summament aclaridors tots els comentaris. És difícil aconseguir un programa senzill de la nostra televisió pública (TV3, BTV) que enfoqui clarament el tema en els seus diversos vessants ?.

  • 3
  • 2
Josep Juan Rosell Nova York
4.
En primer lloc dir que soc un pare acollidor. La meva dona i jo ja teniem 2 filles biologiques i en vam acollir una altra el 2002. L'evolucio de la seva familia biologica va aconsellar que l'acolliment es convertis en adopcio. Despres les circumstancies de la vida ens han portat a viure a Nova York amb la nostra filla acollida-adoptada. Volia comentar que en els "dies d'adaptacio" del nostre acolliment vam anar varies vegades al centre on estava la nostra futura filla. El centre era magnific i als nens no els faltava res material. Pero tots els nens ens miraven amb admiracio, i li tenien "sana enveja" a la nostra futura filla, fins que un d'ells (de 7 o 8 anys) ens va trencar el cor quan ens va dir "a mi tambe m'estan buscant uns pares com vosaltres". Ho tenien tot menys el mes important, una familia. Nosaltres nomes ens en podiem emportar un, perque si ens haguessim emportat els 20, haguessim muntat un altre centre a casa i no haguessim solucionat res. Convido a tothom que es faci acollidor.
  • 9
  • 0

Comenta aquest article